Instants del temps

Ja fa tres mesos que resto perduda per aquest indret del món que em va veure nèixer ja fa més de 25 anys. Perduda és la paraula exacta. De tornada a casa per no ser capaç de resistir. "Antes rota que doblada", i a mi, em van trencar, per aquesta tossudesa meva de no rendir-me mai. Potser hagués estat més fàcil si ho hagués fet. Però no és el meu estil. Em van trencar per dintre, i em van trencar per fora. Semblava que no en quedava res de mi mateixa. Sols la por; aquella por que mai no ha desaparegut. I aquí estic, després d'haver passat un dels moments segurament més durs de la meva vida. Aquella ansietat que m'oprimia tant el pit que semblava que era la mort la que em venia a buscar. I a partir d'aquí, tota la resta.Incapaç de sortir al carrer; incapaç d'estar amb gent. Tres mesos amb aquesta fòbia crònica a sentir alguna cosa. Només sóc capaç de sentir por; por a que duri per sempre. Ningú no ho pot entendre si no ho ha viscut. És tan gran la tristesa que et fa mal el cos; és tanta la soletat, encara que hi hagi tanta gent fen-te costat, que et sents incapaç de fer un sol pas. Sento com si el meu cos estigués petrificat, i sóc incapaç de pensar en res ara mateix. No li desitjo a ningú aquesta extranya sensació que paralitza tot el teu món. I tot, per haver desitjat tan sols una cosa en tota la meva vida: ser feliç.

Tant ràpid que és diu, i que difícil és aconseguir-ho. Ara mateix sembla quasi be impossible que mai sigui una realitat. Només vull dormir; deixar passar les hores, i esperar, amb el tic-tac del rellotge, que en despertar tot hagi estat tan sols un malson.

Afegeix un comentari

ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Tema

Text

El teu nom

Email

Web

Sóc periodista. Així vaig néixer, i així crec que moriré. M'encanten les lletres; més aviat, m'encanta el que les lletres em permeten fer. Ja no sols em guanyo la vida amb elles, sinó que amb elles somio, i amb elles visc el meu propi món; la meva pròpia vida. Sóc una enamorada dels versos d'aquelles cançons de Pep Sala que m'han fet riure i plorar. Somiar en definitiva. Cada dia que passa m'agrada creure que és el primer, i també l'últim, i viure'l com si així fos, sense importar tota la resta. La meva vida, és la meva gent, i els meus paisatges i colors. I el meu mar. I sí, parlo en possessiu, perquè és la única manera d'estimar que se: sentint-ho meu. Però compartint-ho. Perquè allò que no es comparteix, deixa d'existir si ningú més és capaç de viure-ho amb tu.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Maig 2012					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
	1	2	3	4	5	6
7	8	9	10	11	12	13
14	15	16	17	18	19	20
21	22	23	24	25	26	27
28	29	30	31

• A casa
• Aquest cony de temps...
• Bon Nadal i Felississim any nou per tots (menys per tú, i una miqueta per tú, també)
• Ara que està de moda...
• Tatxín!
• Gris
• De sobte
• París...
• Somnis
• Batiburri

• General [112]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom