Instants del temps

Aquest cony de temps...

Danae | 18 Febrer, 2009 12:14

M'agradaria començar a plorar i cridar ben fort que crec que no sóc capaç d'aguantar més aquesta situació. Però no puc fer-ho, ja no se si per tossudesa o simplement per orgull. El cas és que sembla que m'he conjurat amb mi mateixa per resistir fins que el cos aguanti, i, tot sigui dit, començo a tenir dubtes seriosos de que aquest cos meu aguanti gaire més.

Massa inconvenients, escassos favors, i excés de cansament, per no assenyalar un excés de confiança en creure que la gent és, simplement, bona per naturalesa. Be, d'això últim ja me'n vaig desenganyar fa molt de temps, però sempre hi ha qui et sorprén.

La vida és dura, i ningú t'ho posa fàcil. Ja tenia raó, ja, qui m'ho va dir per primer cop. Avui, ja he sentit tants cops aquesta frase que fins i tot arribo a pensar que en sóc l'autora. Em trobo enmig d'un bon grapat de dubtes, i no se cap on tirar. Les cames, les tinc enganxades al terra, i les mans pesen tant que fins i tot trontollen amb cada mitja-passa, com si vulguessin caure a terra; costa tant prendre decisions! Què fàcil era quan algú altre les prenia per nosaltres (no ho heu pensat mai?).

Blanc o negre. Tot o res. Avui sembla que no hi ha terme mig. I odio els radicals que no donen cap certesa. Sembla que aquest món encara ho complica tot una mica més.

Comentaris

Bis

Danae | 26/03/2009, 08:20

Sembla ser que el món s'ha aturat. Ho deia més amunt: el cos és més savi que la ment, i sempre ens descobreix on està el límit de tot plegat. El meu, ja fa unes setmanes que va dir prou. I aquí em veig a mi mateix, voltant un cop més pels meus orígens, veient el món des d'una altra perspectiva. Aquí sempre sembla que el món s'aturi; aquí, tot és sempre més fàcil. No hi ha res millor que una abraçada a temps per recuperar la força perduda. Tota la resta, encra que em costi, ja ho posaré jo de la meva part. Estic cansada de lluitar contra mi mateixa, però encara em queden forces per fer-ho un cop més. I vist en gelat, tinc mil motius per tirar endavant, i ben pocs per rendir-me a n'aquestes alçades de la partida. I perdre, ja m'ho deia el meu pare, no és una opció quan l que està en joc és la teva vida. Potser em costa ser feliç ara mateix, però ho posa una miqueta més fàcil saber que sempre, passi el que passi, ells hi són allí. Que s'allunyi la tempesta; ja tinc ganes de veure un cop més el sol.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb