Instants del temps

De sobte

Danae | 10 Setembre, 2008 22:31

Un dia, mentre passeges de tornada per uns orígens que comences a reconèixer com a propis, te n'adones que, encara que pesi, hi ha un grapat de persones sense les quals podries viure tan feliç i d'altres sense les quals ja no t'imagines un dia a dia que, de tan rutinari, ha esdevingut ideal. Un grapat de persones, les primeres, que s'acosten irreverents, amb cara de com et trobo a faltar, però de les que acabes descobrint que tan sols s'acosten en aquells moments en els que per nostàlgia, o potser per por de deixar enrera d'una vegada per totes un passat que ja no tornarà, volen recuperar alguna que altra històia acabada per aborriment. D'altres, simplement juguen momentàniament a eludir la soledat que els consumeix. I d'altres, simplement, no tenen res millor a fer. Un grapat de persones que, per molt que les trobis a faltar, potser ja va sent hora de deixar-les definitivament enrera.

Les persones que formen part del segon grup, ben poques a n'aquestes altures, passen quasi be inadvertides. No fan soroll, ni et truquen o envien mil missatges recordant que un dia s'ha de quedar. Simplement, estàn allí, i el seu buit és fa estrany quan hi manquen. Aquelles personetes que formen part de cada un dels teus plans sense haver-los de posar en una llista. Aquelles, que s'inclouen dintre els teus pensaments en plural, i s'emporten cadascun dels somriures sincers que se t'escapen per alguna tonteria que tan sols ells entenen.

Diuen que tornar als orígens de tant en tant et recorda qui ets. Jo crec que, els orígens, de tant en tant, et recorden qui són els altres. I t'emportes alguna sorpresa que no t'esperaves. No esperaves trobar-te sola després de tant temps recordan-te aquell cafè pendent. No esperaves descobrir que els retretets tans cops rebuts podrien ser aplicats en l'altra dirección. Però amb una ventatja. Cada cop que perdo alguns instants del temps passejant pels meus orígens, em faig una mica més forta, i més segura. Hi ha coses que ja mai no tornaran. I potser sigui veritat que és millor que sigui així. Somric tota sola, asseguda a una cadireta de fusta al mig d'un balco ple de flors tancades per la foscor. M'agradaria tenir-los a prop; però ja no és una tragèdia tenir-los lluny.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb