Instants del temps

Petitíssima

Danae | 02 Febrer, 2008 12:07

Com els cargolets que s'enfilent per la morera quan arriba l'estiu, i les boletes de neu que es barregen amb la pluja quan sembla que, per fi, l'hivern ha arribat. Així de petita. Petitíssima. Com les bolbetes de pols que corren al meu davant mentre les persegueixo amb un drap humit que no és capaç d'enxampar-les. Com la formiga que s'enrama per la finestra mentre la miro estupefacta sense entendre com s'ho ha fet per arribar fins allí dalt. Així. Així de petita. I trec el cap per la mateixa finestra de la que la formigueta ja ha fugit, i la fredor d'aquest matí de febrer em glaça les parpelles, i tremolo dintre un pijama de núvols que un dia vaig comprar creient que m'ajudaria a somniar. Somniar, en què? En fer-me gran i desplegar unes ales immenses que ningú no s'atrevís a retallar. En deixar de ser petita, i fer-ho amb dignitat. Amb aquella dignitat tan meva que de tant en tant es torna petita. En volar, volar ben alt. En pedre aquesta por als dilemes existencials que dia a dia em recorden que no sóc qui volia ser. Dilemes que tot ho esquitxen i ho tornen d'un color marronós, gairebé negre, que enterra tot allò que podria ser, però mai no serà. No per ningú. Sols per mi. Per no ser capaç de dir tantes veritats ofegades per la il·lusió i el desig. Per no ser capaç de rebre un altre no com a resposta. Per por de perdre el poc que em queda, ara, que ho perdut gairebé tot, per no ser capaç de mantenir-ho. Tan de bò el temps m'ho perdoni, i em doni una nova treva per respirar de nou i cridar que la meva vida és meva.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb