Instants del temps

Ho heu notat?

Danae | 02 Desembre, 2005 19:50

El desembre ja és aquí... Us heu parat a escoltar avui les gotes de pluja? Heu parat un moment enmig del carrer ple de gent i paraigües sols per sentir el pim-pam atrafegat de les gotes de pluja contra els cabells humits? L'aire ens ho diu ben fluixet a l'orella: 'el desembre ja és aquí...', i sense saber per què, somriem, i a la vegada, ens posem tristos... Aquest mes és màgic, i no se per què... Serà que els Vespres de desembre ens atrapen en aquella màgia de les nits sense lluna, i carrers humits que es desperten sota una manta de gel? O potser és que les llargues nits conviden a somiar més enllà de la realitat que se'ns engoleix? Qui ho sap, però ja es desembre...I m'encanta. I l'odio.

'Et fan falta...'

Danae | 30 Novembre, 2005 10:39

"A tu, crec que el que et fa falta és que algú et faci molts mimitos"...-em deien-. I a quí no? -preguntava jo-. Si en el fons, el que tots busquem és algú que ens faci mimitos. o dient-ho més formalment, que ens estimi. Tant és nota la manca de carinyo?

El que voldria...

Danae | 23 Novembre, 2005 14:16

Ara mateix, m'agradaria poder dir que estic feliç, i que ric, que ric com mai escoltant aquella cançó... M'agradaria poder dir que ara mateix mirava el cel, i que els núvols grisos de tempesta que amenacen amb una tarde plujosa als carrers de Barcelona, no m'espanten, i que fins i tot m'abracen, submergint-me en les hores que encara li resten a aquest nou dia que de bon matí m'ha tret la son... M'agradaria poder contar-vos allò que em deien anit, o com la meva germana és feliç sent on està, i amb qui està, i que somric per ella, perquè em contagia la seva felicitat... M'agradaria poder dir que sóc feliç, i que no en vull canviar ni una sola coma de la meva vida. M'agradaria dir que he trobat el meu camí, el meu lloc en aquest món de bojos al que hi estic enganxada. I que no m'espanta. Que ja no pot fer-ho... --> Però res de tot plegat és veritat. Avui, sols desitjo marxar. Marxar lluny, i tornar a començar. On ningú no em conegui, on la soledat estigui justificada. On res ja no importi, perquè tot sigui nou. Avui sols vull omplir la maleta de ben poques coses, i marxar lluny. Potser per fugir. Potser per poder riure de nou. Potser, simplement, perquè aquí ja no em sento a gust. Perquè ja no puc seguir aquí...

Que no bategui més, si us plau...

Danae | 21 Novembre, 2005 16:11

Què passa quan sent que el cor batega per algú a qui creies ja no estimar? Pot ser que els batecs marquin que allò que va quedar enrera, encara no és mort del tot? Què passa quan, sense saber ben bè per què va passar, i ni tan sols saps com va passar, et vas trobar immersa enmig de quelcom que feia bategar el cor de nou? Si no entens res de tot plegat, pot voler dir que m'he tornat a perdre de nou? El cor bategava amb força, però no igual que ho havia fet temps enrera, però sense dubte bategava molt més que uns instants abans... I havent provat a ser freda, sento que en sóc capaç, però a la vegada sento que no vull ser capaç de ser freda, perque no vull ser el bloc de gel que tants cops han definit parlant de mi... Què passa quan sents que el cor batega, diferent i poruc, però no ets capaç d'estimar?

Una cançó...per tots els sentits...

Danae | 17 Novembre, 2005 18:46

Avui, no sé encara per què, m'agrada aquesta cançó, i la vull compartir... Perquè sí, perquè trobo k és el que sento ara mateix, després de pensar i pensar entre hores carregades d'estres i de soledat... És de Els Pets, i és diu 'Feliç'. francament, no li dedico a ningú en concret, potser a mi mateixa, potser als qui m'envolten... Perquè hi ha cops que passar pàgina costa massa...i d'altres en que no voldries mai haver seguit endavant d'aquestes maneres... No ho se, potser sigui que "aquest cony de temps se'm posa al cos", o k vull "que arribi l'agost, per recuperar la tendresa", que canten els mateixos... O potser sols sigui que avui m'agradaria que m'abracessin, per no tenir tant de fred aquesta nit, quan em perdi entre els llençols, esperant que un nou dia em porti un altre motiu per mirar endavant, i somriure quan surti al carrer... Tota per vosaltres... 'Feliç'... (Segueix)

Bategar

Danae | 14 Novembre, 2005 16:51

Què passa quan sents que el cor batega de nou? Quan sents una cosa estranya aquí a dintre que et fa sentir fins i tot diferent a com et senties ahir? I si fa mal? Què passa llavors, si aquesta coseta fa mal?

El que necessites...

Danae | 09 Novembre, 2005 23:16

heu intentat veure alguna estrella enmig dels núvols de tempesta d'una nit de pluja? Heu provat a desfilar els núvols enredats que volten en la immensitat del cel, sols per trobar aquell trocet de lluna que avui es deixa veure? Jo ho he fet aquesta nit. M'he amagat dintre l'abric i he sortit al terrat, per respirar una mica, i no, no he trobat les estrelles. Però hi he descobert una pau... Sembla mentida que fins i tot els núvols de pluja ens puguin abraçar, en silenci, una nit com aquesta, perduda al cor de Barcelona, sense ningú més al voltant... Ja falta menys pels vespres de desembre. No ho noteu en l'aire? "Confonc el soroll del cor...amb el batec del mar"...ja ho cantaven els Sau. que arribi desembre... que arribin els vespres sense lluna, eterna, i plens de pau...

Encara més por...

Danae | 08 Novembre, 2005 20:23

Danae, o el que és el mateix, Shin-Ta, està trista. I té por. Algú en sap el motiu? Ni ella mateix ho sap... Sols necessita una mà, aquelles engrunes de tendresa que algú que les tingui en excés li pugui oferir, per a que aquesta nit de novembre no sigui tan trista...

Por de dormir...

Danae | 08 Novembre, 2005 11:00

...i que en despertar-me, tot hagi canviat... Ho canta algú a qui m'estimo, d'una manera diferent al que es pot entendre per estimar. I avui, amb aquestes paraules, quasi em roba alguna que altra llàgrima que encara em deu quedar. Suposo que perque ara, avui, torno a tenir por. I no se ben be a què li tinc por ara. Potser a estar-me equivocat, o a que el meu convenciment sigui més aviat per obligació... o qui ho sap... (Segueix)

Jo, crec en mi. I tu? En qui creus?

Danae | 04 Novembre, 2005 08:52

He sentit el bategar d’un cor massa insistent com per provar a fer-lo callar. I ni tan sols m’he plantejat intentar-ho. De que serviria, si sé que són ells els que em guien. Se del cert que molts cops perdo. Però també guanyo – això no ho he dubtat mai - , o és que potser no ho veu ningú més? Jo se que sí. Encara que algú em vulgui negar el dret de reconèixer-ho. Aquesta vida és com un ball: fem un pas endavant, dos enrera per agafar embranzida. Però després, tres endavant. I ja ne’m guanyat dos. O és que algú no en sap, de ballar? Levitem sobre el nostre cos; ara inestable; ara amb decisió. Ara seguim el ritme lent de la cançó d’amor. Ara ens reptem a seguir les passes folles del desamor. Ara votem com bojos per una amistat, o ens deixem convèncer per les frases encadenades d’una cançó positiva. Però hi seguim el ritme, per molt que costi agafar-lo a la primera. En el meu ball, la por no hi te cabuda. I l’aparto del meu costat quan apareix. Perquè sóc ‘tossuda, forta i convençuda’. I ja no visc de somnis. Ja m’ho deien ahir. Visc de realitats. I les persegueixo. (Segueix)

Fem història...avui és un gran dia...

Danae | 03 Novembre, 2005 00:33

Porto quasi 10 hores esperant una llumeta verda, i sabeu què és el millor? Que al final l'he vista. I direu, de què coi parla ara? Doncs tan de bo no ho preguntéssiu ara, perquè el meu grau d'emoció ara mateix és tan alt que se'm fa quasi impossible pensar que hagi pogut passar desapercebut a la resta de món. Espanya ha admés la tramitació del nostre Estatut. I sí, estic contenta, perquè, almenys, no ens han tancat la porta, ni ens han fet callar al primer crit. Pels qui encara creiem en la democracia, tot i la nostra extrema joventut, tot i haver-nos perdut els seus primers passos per haver nascut massa tard, encara hi creiem. Potser no en el marc que desitjaríem, i pel que sense cap dubte tornaríem a lluitar. Però la força de les armes està fora dels nostres mètodes, i la paraula, per a aquells enamorats de les lletres i de la màgia de la seva combinació, això és el que ens val (per ara). (Segueix)

Atrapada

Danae | 01 Novembre, 2005 13:44

Atrapada, i sense poder sortir d'aquesta espiral que m'estira desvergonyida... On és el meu príncep blau? On és qui em desperti del mal son amb un petó? Qui acabarà amb la nit?

El pas del temps...

Danae | 28 Octubre, 2005 04:22

El temps gira i gira, com el món, i dia a dia veiem com imatges del passat van quedant enrera,i com nous reptes sorgeixen al davant... El millor del pas del temps és veure com qui t'estima, i a qui tu estimes, segueix estant allí, ni que sigue en la distància, però sempre allí, per si un dia els necessites; per si un dia et fan falta per seguir somiant. O per riure per qualsevol cosa, o plorar per alguna altra no desitjada... (Segueix)

El dia m'abraça...

Danae | 26 Octubre, 2005 14:43

Avui ha sortit el Sol a Barcelona, i sense saber perquè, he sentit la necessitat de caminar per carrers atapeïts de gent; potser per respirar aquella felicitat dels dies que en absència de grisor la gent s'atreveix a somriure desinteressadament. He vagat amunt i avall, tota sola, i feliç, i fins i tot somreia a les palomes que no es volien apartar al meu pas... (Segueix)

Una de Neruda...

Danae | 25 Octubre, 2005 07:21

Poema 20 Puedo escribir los versos más tristes esta noche./ Escribir, por ejemplo: "La noche esta estrellada,/ y tiritan, azules, los astros, a lo lejos"./ El viento de la noche gira en el cielo y canta./ Puedo escribir los versos más tristes esta noche./ Yo la quise, y a veces ella también me quiso./ En las noches como ésta la tuve entre mis brazos./ La besé tantas veces bajo el cielo infinito./ Ella me quiso, a veces yo también la quería./ Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos./ Puedo escribir los versos más tristes esta noche./ Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido./ Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella./ Y el verso cae al alma como al pasto el rocío./ Qué importa que mi amor no pudiera guardarla./ La noche está estrellada y ella no está conmigo./ Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos./ Mi alma no se contenta con haberla perdido./ Como para acercarla mi mirada la busca./ Mi corazón la busca, y ella no está conmigo./ La misma noche que hace blanquear los mismos árboles./ Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos./ Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise./ Mi voz buscaba el viento para tocar su oído./ De otro. Será de otro. Como antes de mis besos./ Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos./ Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero./ Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido./ Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,/ mi alma no se contenta con haberla perdido./ Aunque éste sea el último dolor que ella me causa,/ y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.- (Segueix)
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb