Instants del temps

Crònica des del front...

Danae | 20 Febrer, 2006 15:42

No hi cabia ni una agulla a la Gran Via. No es podia veure més enllà que hi havia: tot semblava un estol teixit de caps i senyeres, una riuada de gent somrient disposada a no morir, a no tacar de silencis la terra a la que pertànyen o de la que se'n senten fills. I de cop, alces els ulls i veus mans sobre el cor i caps ben alts entonant uns 'Segadors' amb tota la força que sortida del més endins que tot ho inunda. I ja no importa res més. des de Plaça Espanya, i fins Plaça Catalunya, un sol crit, un sol cant. Cares emocionades, ulls plorosos, i aquell orgull de sentir que pertanys a algun lloc, i que no estas sol. Centenars de milers de persones van omplir els carrers del cor de Catalunya per defensar una dignitat que s'entesten en negar-nos, en robar-nos, com anys enrerà ja ho van intentar. Però ara, com llavors, no ho han aconseguit, no ho podran aconseguir. Per què al cap i a la fi, i com deia aquell home gran que ja estava allí el dia de la 'llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia', és el poble qui engega les revolucions, i és el poble qui acaba fent que una nació, una voluntat, un sentiment triomfe. Potser és que ha arribat l'hora de no deixar que ens passin més per sobre, perquè som qui som, per molt que a alguns tancats de ment els costi acceptar. Perquè jo hi era allí, ells hi eren. Tots hi erem d'alguna manera. I no, no pot quedar allí el que es va viure dissabte a Barcelona. No és només un dia. És tota una vida. Una vida que sense aquell sentiment no té cap sentit. I no, no volen prendre res que sigui seu a ningú; sols volem el que ens pertoca i mereixem. Perquè som qui som i el que som. I no ens ho poden negar. Sóc Catalana i, cullons, me'n sento molt orgullosa!

Buscant...potser en va...

Danae | 15 Febrer, 2006 00:56

Un dia, de cop, sense esperar-ho, te n'adones de que no saps ni qui ets. I molt menys pots arribar a saber que és el que realment vols. De fet, creus que no vols res de l'altre món, sols una petita coseta que ets incapaç de tenir simplement per no saber qui ets. Mires al voltant, i no hi veus res. Mires més enllà, i res no te sentit. I llavors, et sents completament sola, i no perquè no hi hagi ningú al voltant, sinó perquè no et tens ni a tu mateixa. I què hi pots fer? Res. Sols intentar retrobar el rumb que mai no has tingut... I et diuen que ets prou forta per fer-ho, de fet, et diuen que ets molt més forta del que mai havies cregut. I ho dubtes. Ho dubtes amb tanta força que tremolen fins i tot els ocells quan passen a fregar de la pell. I la por, apareix de nou la maleïda por, sols per pensar que si no trobes aquell rumb, si no et trobes a tu mateixa, res ja no tindrà sentit. Què et queda quan et perds a tu mateixa?

S'ha trencat el mirall...

Danae | 13 Febrer, 2006 21:55

Fa més de set anys, i deia fa uns dies que encara em feia bategar el cor com ningú... I ara resulta que 'no ens tornarem a vore'... I em deia que m'estimava quasi sense paraules... Però de sobte, com sempre, tot s'acaba. Es trenca el mirall, i els somnis cauen un a un, tots a terra, sense deixar-ne res que duri més enllà de l'aire que passa esquiu per dintre els pulmons sols per aguantar la vida agafada al nostre cos. I el que més dol, és saber que ell serà la persona amb la que sempre pensaré, i ja no sols quan sigui allà, sinó cada cop que recordi com m'agafava de la mà perquè em feia por aquell gos esquifit al que mai no li vaig caure be, o cada cop que, sortint al carrer, em creui amb la seva olor, aquella que mai no he oblidat... potser perquè d'alguna manera sempre me l'he estimat, per molt estrany que fos el que hi havia entre nosaltres... Però avui s'ha acabat. O potser no del tot. Si fos així, caldria que em demanés que m'allunyés? N'estaria segur ell tot sol, no? S'ha trencat el mirall, i cada cop em deixen més sola. El món no està fet per la gent com jo. tothom busca algú que faci que els llençols no estiguin tan freds le snits d'hivern, i que faci de les passejades vora la platja un trocet de paradís carregat de sentit... Però n'hi ha qui ho troba, i d'altres, mentre, seguim buscant, completament perduts, completament sols. I ja no som capaços ni de trobar-nos a nosaltres mateixos. Per què ja sabem qui és qui ens falta...

Batega...

Danae | 08 Febrer, 2006 20:20

Dimarts l'operen...I potser no tornarà a despertar...o potser sí. Ningú no ho sap. I jo, no sé que sentir. No se si posar-me nerviosa, plorar, o quedar-me exàctament igual. I què vol dir? Què passarà ara? Sols em sap greu per una persona, i no precisament per qui passarà pel quiròfan. Estic trista...

Canvis.

Danae | 06 Febrer, 2006 23:21

Hi ha canvis al paradís. De sobte, tot es queda petit, i es fa massa gran a la vegada. Vull que m'abracin, però vull seguir tota sola. Vull que m'allarguin una mà, però vull seguir sense que m'ajudin. Vull sortir corrents, perquè tinc por, i alhora no em vull moure d'entre aquestes quatre parets perquè m'hi sento segura. M'he perdut. I no se si m'espanta, o m'excita. Per què coi és tan difícil aprendre a volar? I per què vull fer-ho sola (i n'estic convençuda del que dic)?

No

Danae | 04 Febrer, 2006 19:59

No, no, no i no. Per què? Eh? Per què? No me'n crec ni una paraula, ni una de sola. Però tot i així, de vegades, aconsegueix enganyar-me. Per què, eh, per què? No és que tots siguin iguals, és que n'hi ha que són molt pitjors... N'estic fins a les pilotes, i ja no hi puc més. O guanya ell, o guanyo jo. I no estic disposada a perdre...

Sense paraules...

Danae | 30 Gener, 2006 13:45

Em troba a faltar, diu sense paraules; i d ela mateixa manera em demana que marxi. 'És el que hi ha', ens repetim convençuts; 'falsa aparença', penso en silenci, i sols per mi. I miro un cop més aquella vella fotografia... Fa més de 7 anys d'aquell instant, i res no ha canviat, o ha canviat massa. Però el sentiment és el mateix, sols que passat per un prisma diferent, carregat de fredor i paraules callades, ple de realitat, i somnis plens de decepció... I la finsetra no m'ensenya res que m'agradi; sols grisor i alguna gota de pluja tímida i freda que fa agafar por a sortir al carrer...I jo, morta de ganes de sentir que algú m'abraça en silenci, per deixar de sentir aquesta gelor tan clavada a dintre el cos... Ja no vull desconfiar, però no puc fer altra cosa, i em diuen que sóc un bloc de gel, però no veuen que sols és por. Vull tornar a creure en allò en el que ja he perdut la fe. No pot ser que duri sempre...

M'agradaria...

Danae | 26 Gener, 2006 08:44

M'agradaria 'poder tornar al passat, entre dances de timbals', com canten els Sau, i creure que 'si no fos per tu, no hauria sentit el batec del meu cor dintre el pit', com diu en Pep, i poder cridar ven fort que 'res tornarà a ser com abans i que no deixaré que res em canviï', però se del cert que cada dia és un nou repte, i que el que ja està fet mai no canviarà, i que el passat mai podrà tornar. però tan de bo el demà sigui millor, perquè 'ha de ser millor!!', o això m'entesto en creure... però ara per ara, continuo sense entendre la meva vida, i perquè passa tot el que hi passa... Encara el sento a prop, i encara se m'acceleren les pulsacions quan sento el seu alè a fregar de pell, i encara em sento segura quan m'abraça, tot i resistir estoicament a rendir-me al sentiment fugisser d'estimar allò que s'ha perdut...però no del tot... i qui ho pot entendre tot plegat? M'agradaria cridar ben fort que tot el que vull és tot el que tinc, però em manca tant per poder fer-ho, que segueixo lluitant, tot i que cada cop l'esforç és més gran, i la mirada cada cop està més entelada... Potser és que començo a perdre el rumb de tot plegat, tot i saber del cert on està el meu horitzó... I el seguiré perseguint, perquè és el que em mereixo, és el que vull, i se on és. Però tan de bo fos més fàcil... No se si sé estimar, o si potser és que estimo massa, potser sense plantejar-me a qui ho faig... Però suposo que és com sóc, i no em puc canviar... Si tan sols em digués que m'estima...però el meu món trontollaria. I això encara em fa més por que la incertesa...

Qui ho sap...

Danae | 19 Gener, 2006 20:31

Qui sap quant d'efímer és el temps, i quan breu és un sospir...Em mirava al mirall i no em reconeixia, i tenia por d'estar marxant... Quan ja no tens el control, tot ho perds, i fa por, molta por... Por a que no tonin els dies de cada dia, a que el mal sigui etern... Però tot és efímer, i cap mal no dura per sempre... O si més no, això ens entestem a creure, per que sigui més facil de portar, si més no... Em fa mal la pell; les venes m'estiren la carn, i tot em fa fàstic. Que durs són els dies lluny de casa quan tot és fosc...

Avui m'han dit que ser diferent no és pecat...

Danae | 10 Gener, 2006 20:28

Sentia les meves pròpies paraules, i tenia por d'elles. Sentia les seves, i agafava força per creure que potser no estic boja del tot. Simplement, que potser encara no he trobat el meu lloc en aquest món de bojos que gira i gira intentant fer-nos caure en l'intent de sobreviure dia a dia. Nedar contra corrent sempre és massa dur, i al final del camí, sovint no hi trobes el que hi perseguies entestada. però almenys, no ho has deixat córrer a la meitat del camí, mentre una onada t'arrastrava enrera... I sí, cada dia estic més convençuda de que cada cop és el darrer, o el primer, i ho torno a intentar. Però sí, també és veritat que cada cop em fa més por, però també sóc més forta. (Segueix)

Un més...

Danae | 01 Gener, 2006 16:10

Ja ha arribat el 2006, i si no fos per les uves que encara em revenen, i que avui ni tan sols tinc diari per llegir, diria que seguim ingual que estàvem ahir. De fet, és així com estem. Els carrers estan deserts, al cel, el vent n'ha espantat els núvols, i al meu costat, segueixo trobant-hi a faltar el mateix que ahir em mancava... No se ben be que té d'especial el dia 1 de Gener, però diuen que avui tenim una nova oportunitat de tornar a començar. De fet, era el desig mentre les copes plenes de cava dringaven enlairades un cop passades les 12... (Segueix)

Un altre cop, avui és Nadal...

Danae | 24 Desembre, 2005 08:22

Un any més els carrers s’han omplert de llums de colors anunciant l’arribada d’unes dates que encara no he après a definir si són d’alegria o de tristesa. Sigui com sigui, són unes dates especials, i potser per això seiem tots un cop més al costat d’una taula engalanada per celebrar-ho, com si fos un dia de joia, encara que per dintre ens corquin fantasmes d’altres temps, o records inesborrables que ens atabalen sense remei. (Segueix)

Un record...sols per ell...

Danae | 18 Desembre, 2005 18:05

Recordo com em mirava des de la cadira estant, i com no deia res. Sols m'escoltava en silenci. Estic segura que amb la seva mirada perduda hi estaven també els seus records, i els seus somriures feliços... Recordo aquell dia que em vaig seure al seu costat, després de trobar-lo al carrer, esperant a una parada de bus, i com no em va reconèixer fins que el vaig cridar com a 'iaio'; s'havia perdut i no sabia com tornar a casa. Recordo com em va confondre amb la meva mare; potser perquè els records més llunyans són els últims en desaparèixer. I com es posava trist quan, de tant en tant, encara era conscient del que li estava passant. I recordo el seu pols tremolós quan m'agafava de la mà, just abans d'acomiador-nos fins demà, com sempre feiem, tot i que l'endemà no se'n recordés que havia estat al seu costat just en dia abans... (Segueix)

Heu imaginat un món sense passat?

Danae | 12 Desembre, 2005 09:23

Heu escoltat el disc de La Marató? Jo ara en sentia alguna de les seves cançons, i asseguda en aquesta cadira roja que m'aguanta hores i més hores, m'he posat a imaginar un món sense passat. I sabeu? M'he espantat. El record m'ha portat a la memòria aquella personeta que va marxar segurament sense recordar ni el meu nom, i potser fins i tot sense recordar el seu propi, o qui era ell ni que havia estat de la seva vida. I m'he posat trista. Trista de pensar què n'ha estat d'ell mateix. Potser que no cregui en un Cel, on a la porta, per deixar-te entrar, et pregunten el nom, és el que em fa que aquesta idea no em torturi. Potser és perquè el que jo crec és que les persones que ens han deixat viuen dins de nosaltres, i que per tant, sempre tindran un nom, sense jutge que els ho pregunti. (Segueix)

Nit

Danae | 04 Desembre, 2005 00:40

Ha tornat a caure la nit damunt Barcelona, i alguna llàgrima trista ha provat a escapar-se dels meus ulls. És de nit, i tot és fosc; avui no hi ha Lluna, ni cap estel que d'amagat em doni la mà. I tinc por. Por d'estar morint sense sentit, sentint com a cada batec del meu cor la feblesa es fa latent, i el record ataca els punts febles amb cruesa i fredor. Vells fantasmes del passat, i ombres encara vives, proven a robar-me allò que tenia i he perdut. Un somriure que avui no pot tornar. Perquè fins i tot ell té por d'haver estimat sense sentit; d'haver venut una ànima que ja no tenia, però que m'entestava en mantenir aferrada a una vida que em fa més nosa que companyia. (Segueix)
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb