Instants del temps

Parlant de viatges

Danae | 19 Abril, 2006 12:45

Tothom, algun dia en la seva vida, comença un llarg viatge sense saber-ne molt be quin n'és el seu destí. Ja ho deia ella, 'el millor viatge és aquell que no es deixa de fer mai', i just aquest és el que és impossible de deixar a mitges. O s'acaba, o dura per sempre... El meu, no en te cap de rumb segur. De moment, és troba aquí. I no se ben be si m'agrada o no, però tot i anar bastant perduda, i de ser incapaç de trobar un mapa que m'indiqui alguna direcció segura, vaig seguint, poc a poc. Un pas endavant i potser dos enrera, però a tornar-hi. Que trist és quan es perd. I que sincers els somriures quan es guanya. Encara que siguin mínimes les victòries entre tanta derrota. Somriu!!

Segur que tomba, tomba, tomba...

Danae | 17 Abril, 2006 22:38

No m'agrada veure ningú trist. Això be que ho sap tothom, que vendria les meves pròpies sabates per veure la gent que m'importa feliç. Però de tant en tant, veure com el temps et dona una treva, encara que sembli cínic, recomforta. Em recomforta pensar que el temps posa tothom al seu lloc, fins i tot sabent que, de tant en tant, el temps també em posa a mi al seu lloc. Ja ho deia un dia: tothom paga pels seus pecats, i jo, de segur que ja he pagat pels meus... estaré allí quan em necessiti (mai no he deixat de fer-ho), però que s'ho carregui ell. Puc ser la seva espatlla per plorar, però no les seves llàgrimes. Ànims nin, que un dia tu vas fer el mateix...

Un nou dia

Danae | 14 Abril, 2006 08:46

Aquest matí he despertat lluny de casa, y de sobte, m'he sentit com aquella nena que encara no havia gosat marxar lluny d'aquest indret. Era com si res mai no hagués canviat. Amb els ulls plens de llaganyes, i els cabells ben enuegats, la seva mà descansava sobre la meva cintura freda, i sense fer gaire soroll em deia bon dia a cau d'orella. Tenia ganes de somriure, i a la vegada, sentia nostàlgia per uns dies que ja han quedat massa lluny com per poder-los recuperar. Ja ho deia ahir: hi ha coses que de vegades ens sorprenen de manera estranya. Com hagués estat la meva vida si mai no hagués marxat, o si hagués tornat tot d'una? (Segueix)

Qui pogués tenir paraules...

Danae | 31 Març, 2006 09:41

Avui no hi ha paraules per omplir aquest seguit d'hores estranyes que passes i passes al meu davant. Sols hi ha somriures, algun, tacat d'estranya tristesa; d'altres, dibuixats desvergonyits entre les dents. Avui no queden silencis, o queden dissimulats darrera mirades que no menteixen per obrir la porta d'uns somnis que espanten però alhora s'aferren als ossos i a la pell, com si de realitats es tractessin. I ja no queda lloc per la por; sols pel dia a dia, sols per cada batec sincer que no s'amaga darrera el pit, sinó que corre provant a volar ni que sigui un sol cop més, per no morir de nou sense haver sentit a cada instant. Ja no hi ha paraules. Qui les necessita avui?

Por de parlar...i de callar...

Danae | 27 Març, 2006 08:41

"Por de parlar, de dir alguna cosa que no et pugui agradar, de deixar anar una altra mentida en la teva vida... Por de callar desant les paraules a qualsevol calaix, per no deprimir-te o fer-te badallar, saber que rumies amb aquella mirada que no sé què m'amaga. Por de dormir, i que en despertar-me tot hagi canviat, sense recordar que ens fa viure plegats, com si fossim estranys, de sentir la rutina, rossegant-nos per dintre. Et veig, el Sol s'amaga entre els teus cabells, em sents... Aixeques la mirada i en aquell precís instant tot és tan plàcid i tan clar que em venen ganes de cridar Res no m'espanta!! Res no m'espanta! Res no m'espanta! Por de la por, de sentir aquell pànic tan subtil i tan boig, de no ser capaç de somriure, quuan dius que m'estimes..." (Segueix)

I ara, quina n'he feta?

Danae | 25 Març, 2006 10:04

Ja ho dic jo que, de vegades, no m'entenc ni a mi. Em fa pànic, però m'atreu de manera inconscient; m'espanta, però m'hi estic enganxant. Se que no acabarà be, però no me'n puc apartar (al menys, no ara). Val la pena donar-se una oportunitat, o arrenco a correr ara mateix? Aix!!! Que algú em digui què he de fer!!!!

Nova vida...

Danae | 21 Març, 2006 07:43

Preparo un cop més les maletes (però aquest cop definitives) que m'acompanyaran durant els propers 5 anys (si res no canvia abans - esperem que no); enfilo les escales d'una nova casa, compto les passes lliures entre allà on hi vull encabir el llit i la nevera; em miro la pesiana que cal arreglar, i mentre, aprofito per mirar el que són les noves vistes des de la meva nova habitació (la meva nova casa). I m'encanta el que hi veig (poca cosa, però tota una immensitat per descobrir). Em miro els veins (trobaré a faltar la senyora Rosa i totes aquelles hores que em feia perdre mentre pujàvem juntes les escales), i guaito d'amagat els gossos que passegen per l'escala (per descobrir quins m'han de fer por, i amb quins m'ho puc estalviar). Hauré de canviar de marca de super, i m'hauré d'acomiadar del meu cambrer del Pans (aquell que ja se sap quin menú menjo cada dimarts a la nit). Quants canvis tot d'una! Comença una nova vida. M'agrada? Crec que sí!!

De peu...

Danae | 18 Març, 2006 11:16

Provo a agafar-me un cop més a la idea de sentir que sóc feliç així com sóc. Provo a aguantar dempeus sense necessitar cap mà que em sostingui (perquè ho vull fer sola -se que ho puc aconseguir-). I miro al voltant, i no hi és. El meu somni sóc jo. Però també ho és ell. Un ell sense rostre (no existeix més enllà de la utopia d'algú que vol creure que encara és possible), un ell sense paraules, sense somriures, sense caricies... Crec que el somni s'escapa de les mans quan la nit tot ho engull, i tant entestada com sempre a seguir així com sóc ara, però una mica millor. 'Seguint una estrella, potser em vaig perdre el Cel', ja m'ho van dir un cop. I jo, tossuda que tossuda (prefereixo la meva estrella a un Cel complert carregat de falses aparences). Però la ment ens traeix, mai sabem del tot què és el que volem, i no ens n'adonem de tot al que renunciem per negar-nos a sentir (i sentir és tot el que volem). Maleïda tossudesa! Potser sigui la meva millor opció, però potser no l'encertada. I tinc por. Por a haver escollit el camí llençant abans les cames que la ment. Però em segueixo repetint que això és el que vull (perquè en el fons, així és); però els moments de lucidesa estranya, tacada d'alcohol i algún somriure (potser forçat), em tornen a una realitat que s'aguanta levitant només pel convenciment de que jo puc, i tot s'ensorra quan els dubtes i la fredor ho omplen tot. Costar estar dempeus quan no tens on agafar-te...

De nou...

Danae | 13 Març, 2006 23:09

Ho ha tornat a fer, un cop més; ho ha tornat a dir. Ho repetia quasi de manera compulsiva. Repetidament ho deia sense paraules clares. I se que no menteix. Se que no m'enganya quan diu totes aquelles paraules plenes de sentit. Però no aconsegueix que me'n refii. Segueixo corrents al davant de qualsevol sentiment veritable. Hi he agafat por. O potser no. Potser simplement necessito més temps, per saber del cert que és el que jo vull. Però en part, m'espanta pensar que aquesta sensació que ara omple cada indret de mi mateixa duri per sempre. M'espanta saber que sempre estaré així: fugint. Fugint per egoisme. Però em van dir que ara, més que mai, havia de ser egoista, perquè era la única manera de ser jo realment, de saber el que vull, i sobretot, saber el que sento. És trist no sentir, quan sentir de debò és tot el que vols.

Vent, de nou...

Danae | 11 Març, 2006 09:31

Buescant entre els somriures casi oblidats d'uns dies que ja no tornaran, el vent del nord que bufa als carrers se'ls ha emportat ja per sempre, per deixar lloc a tots els nous que arriben a grapats. Cada cop a la pell, cada passa torçada per una nova empenta, dibuixa un nou esboç de felicitat renovada. I els ulls ja no miren amb nostàlgia; combaten amb el vent, per restar ben obers, i no deixar que res s'escapi. Els dies millors ja han arribat, casi alhora que la primavera; i tot ho han regirat. Perquè començo a viure; començo a sentir de nou. I és genial saber-se viva. No em deixeu mai. Sense vosaltres, i sense el meu vent de primavera, jo no sóc ningú. El millor? Que ara mateix, no necessito res més del que tinc per poder somriure cada matí...

Somriu!!!

Danae | 10 Març, 2006 08:08

He sortit al carrer aquest matí, i el vent gelat de la matinada m'ha rentat la cara, traient-me la son que encara es dibuixava en els ulls cansats; he mirat al meu costat, i decenes de cares no gosaven somriure. Ell m'ha donat el diari, i a la fi he sentit aquell bon dia! que jo desitjava cridar. "Bon dia!... Ningú ho ha demanat, però fa Bon Dia!!". I la primavera ja és aquí! Serà això?? No ho se, però tinc ganes de somriure avui... Somrius amb mi??

Shhhhhh....no diguis res...

Danae | 08 Març, 2006 19:40

Cauen els estels esmorteits darrera els nuvols que els empenyen; es dissimules els silencis entre els sonars insistents de clàxons esmorteïts; el Sol ja dorm (espera el seu demà entre les ombres, darrera les muntanyes); al davant, no hi ha ningú, la persiana està baixada, i la finestra, ben tancada. Em guaita interrogant, no diu res, sols somriu. I jo el busco amb la meva mirada freda; alhora, l'esquivo amb un somriure dissimulat. Xiu-xiueja un 'no sé què' indesxifrable, i segueix mirant-me des de la foscor. Em trobes a faltar? -em pregunta a la fi-, però no espera la resposta; em demana que no digui res. I callo. I em moro. Moro de ganes de cridar que el necessito just aquí al meu costat; moro per saber que els adeus no existeixen, o que es poden dir com un voldria; per desitjar que torni a somriure quan em vegi entrar. I de nou, torno a plorar, perquè al davant no hi veig ningú, però em somriu des de les ombres. On ets? Per què no deixis que respongui? Et trobo a faltar...

Petrificada...

Danae | 04 Març, 2006 09:28

Algun cop (de fet, molt més d'un cop), m'han dit que puc arribar a ser tan freda que espanto. Hi ha qui diu que això és positiu; però els que saben el que hi ha al darrera de tanta fredor saben cert que sols és una manera de sobreviure, una forma de no deixar que et facin prou mal com per fer que res més no bategui. Mai de la vida seria freda amb els que m'estimo de veritat (perquè no se fer-ho). Però de tant en tant suposo que em surt aquest petit dimoniet que portem a dintre, i ho sento, però com tinc la mala costum de recordar-ho tot (de vegades, fins i tot crec que és un gran defecte això), se perfectament on atacar quan algú prova a fer-me mal (de la mateixa manera que se el que no puc tocar si no vull enfonsar algú). (Segueix)

Ei! Que els estels dancen!!

Danae | 02 Març, 2006 16:51

L'altra nit tornava a casa amb aquell taxi conduit per un taxista que li sobraven aquelles ganes de xerrar que jo trobava a faltar a aquelles hores de la matinada, quan miran al cel vaig tenir aquella sensació que és té després d'una nit en que has rebut just allò que esperaves obtenir-hi. I a l'arribar a casa, una pantalleta amb llum taronja a la banda de baix de l'ordinador em recordava que hi havia més món més enllà del que acabava de deixar enrera. Em preguntava si hi era, o si estava ausente. Evidentment, en el moment en que fou escrit, era la segona opció la correcta. però em va fer gràcia aquell somriure que hi va dibuixar just abans d'escriure 'passa-ho tot el be que puguis reina'. I si, ahir li vaig tornar la resposta quan una altra llumeta taronja delatava de nou la seva presència. I si, li vaig dir que m'ho havia passat genial. És una passada descobrir que no fa falta res més per ser feliç en una nit com aquella. (Segueix)

Que bonic...

Danae | 26 Febrer, 2006 22:38

Hi ha nits en que sembla com si la màgia fos possible, tot i que només duri una nit, o sigui molt provable que no passo de ser això... però trobar algú que et fa riure, i et fa sentir realment còmoda, és una sensació que ja creia haver oblidat i que he reviscut enmig d'una ball de màscares i mitges foradades... 'Valió la pena', em cantava a l'orella just abans de dir-nos adèu, i aquesta nit havia pensat en mi, tot recordant aquella foto que ens van intentar fer mig d'amagat... És genial quan veus que encara hi ha nois d'aquells que t'agafen de la mà per a que no llisquis amb la pluja, o et pugen a bracet per que no passis per dintre aquell toll inoportú al mig de la carretera, i t'acompanyen a seure a aquell banquet de fusta, i et treuen aquella metxa de cabell que se t'està posant a l'ull, i t'abracen per a que no tinguis fred... I tot, sense esperar (ni demanar) res a canvi més enllà de passar una nit com mai abans l'havies passada... LLàstima que com sempre, res sigui perfecte, i la distància en faci de nou de les seves.
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb