Instants del temps

Aquí estem

Danae | 01 Octubre, 2006 08:55

Després d'una nit llarga, entre fantasmes desconeguts, i olor de perfum entre els llençols, aquest matí s'ha aixecat poruc i ple de tremolors que conviden a sortir de casa per cames. El més enllà mai no desapareix del tot, o és que encara hi ha qui no creu en ell? Jo sí, i avui potser una mica més encara. M'abraçava mentre jo m'ho mirava espantada (de vegades, em costa ben poc espantar-me, ja ho sap tothom això); l'autosuggestió és el pitjor enemic de la por. Em deia que, un cop dormida, el silenci seria la única cosa que hi seria present. Però les hores llargues i carregades de silenci no podien esborrar aquella sensació d'angoixa. Ja queda menys. A fora fa sol. I no gire fred. Que bonics els matins dels diumenges de tardor, tot just quan comença; quan l'estiu encara s'aferra a la vida, i l'hivern encara es veu prou lluny com per no tenir-li por. Feliç 1 d'octubre.

Ja s'acaba

Danae | 16 Setembre, 2006 09:27

L'estiu ens comença a dir adeu, i asseguda en aquesta entrada freda sento com les quatre gotes que encara li queden a la pluja dels últims dies presagia una tardor llarga i freda. El dia s'adorm a les cantonades, i els vespres, cada cop més llargs i porucs, treuen aquella vida que, fins fa poc, em donaven les llargues tardes asseguda a la terrassa d'una casa que poc a poc vaig deixant enrera. No se amb quina cara mirar tots aquests canvis, però l'alegria que m'omplia de vida es va apagant poc a poc. No m'agrada aquest temps, i no m'agraden les nits tota sola, agafada a aquell osset vell que poc a poc també es va desgastant amb el pas dels dies. Tinc ganes de recuperar aquelles cançons que em feien riure, i aquella tranquilitat de qui no ha de correr per no perdre el tren. Tinc ganes de poder estar-me quieta per un instant i saber que tot pot ser millor. Saber que no el perdré pel meu nerviosisme innat que ara em fa por, i saber que realment tot plegat és el que esperavem just en començar. La tardor és massa llarga, i l'hivern, massa trist. Em falten aquells somriures, i aquelles llargues nits en companyia, desitjada, ben lluny d'aquí. Que llargs són els últims dies abans de l'adeu, i que llarg el camí que ens separa sense remei. Ja falta menys. M'ho diu la pluja, que cau i cau, però que mai no dura per sempre. El Sol ja ha dit adeu, i l'estiu amb ell s'ha acomiadat. Tot comença de nou, una altra vegada. I més diferent que mai.

Obre els ulls...

Danae | 22 Agost, 2006 17:57

Quan algú ahir em va dir que obrís els ulls, la única cosa que vaig saber dir és que potser no veia que ja els tenia oberts per tenir-los ella tancats. No va dir res més. Em va mirar, va somriure tímidament (potser amb un xic de ràbia) i va canviar d'habitació. A la poca estona, tot seguia com uns minuts abans, com tants dies enrera. No va tornar a qüestionar què feia o què deixava de fer. Avui al matí, mentre encara em treia la son de les pestanyes, m'he quedat estesa a sobre el llit, i de sobte he tingut ganes de sortir al carrer, de començar el nou dia, sense mandra i sense anyorances. No puc anyorar el que se que tinc, i el que no tinc por a perdre. El pas de les hores m'ha deixat ben clar que aquesta és la meva vida, i que de ben poc em serveix l'angoixa quan se que el final és el que hi ha escrit, i no el que desitjaria ara mateix. Tothom sap on és que voldria estar ara mateix, però fins i tot jo se on estic en aquests moments. Ja queda poc d'aquest mes d'agost, "poruc i mandrós", que a banda de fer-nos recordar la tendresa, ens n'ha regalat de nova que, de segur, no s'esfumarà com el Sol d'estiu, quan tot plegat hagi acabat. Em quedo amb això que sóc (i una miqueta més que ja aconseguiré més endavant), perquè ja m'agrada com es veu el terra quan els peus hi són ben apegats.

A cara o creu

Danae | 09 Agost, 2006 19:15

A cara o creu em jugo avui el meu destí, a una única partida, sense guanyadors, ni perdedors (per suposat), no hi ha rival, o potser massa com per escollir-ne un de sol. Alea acta est! O blanc, o negre; o tot o res. La moneda sols te dues cares, i es quasi impossible que caigui pel cantell (quasi; jo no crec en els impossibles). O lo tomas, o lo dejas! Deia la meva àvia. Tiraré la moneda enlaire, i tancaré fort els ulls. Jo ja sé de quin costat vull que caigui; no em fa falta veure'n el resultat de la partida. Jo no crec en el destí...

Cristalls...

Danae | 02 Agost, 2006 15:02

On és aquell trocet de cel? La mirada enterbolida busca consol en les ombres fosques del vespre que no arriba. Ja no plou a la ciutat i la nit no dona cap treva. I poc a poc, cada racó de fortalesa es converteix en fragments de cristalls trencats a cops de martell, o de paraules mal dites, o dites de mala manera, sense deixar cap espai per una il·lusió sencera que ja no s'aguanta per enlloc. Res no vaig demanar, ni res no he demanat fins ara. I he aguantat estoicament, pensant allò de que ni res ni ningú em pot enfonsar a mi. Però el vaixell no és prou fort per sobreviure a la tempesta dels fantasmes del passat que hi ha qui es nega a fer fora del tot. No espero que diguin que el que faig està be; tan sols espero que no diguin res. Serà que això mai pot ser veritat. Com esperar que en el desert aparegui un oasi que sigui alguna cosa més que un miratge... (Segueix)

Trocet de Cel

Danae | 06 Juliol, 2006 10:46

Avui m'he posat a escriure de nou, vist que les pàgines del diari, de moment, se'm resisteixen. Porto un mes en aquest trocet de món que poc té a veure amb el trocet de Cel que reclamo des de fa tant de temps. No se ben be que dir-ne, sols que aquí, normlament, només hi ha la feina que valgui la pena. Bueno, tenim els concerts de Jazz, però entre la calor que no ens deixa viure, i la mosca negra que se'ns menja trocet a trocet, casi que se't treuen les ganes d'escoltar la fantàstica Big Band de la ciutat (i ara no parlo amb ironia). Però be, he descobert gent que no recordava si seguien vius o la terra se'ls havia empassat (alguns, ni que sigui per soltar-los alguna bronca de part de 'persona responsable i carregada de seny' que aquí se'm considera...). L'últim cop que vaig marxar d'aquí per molt de temps, em vaig deixar una pila de coses a mitges. Hi vaig tornar, i no vaig arreglar res, sols vaig renovar les ganes de sortir corrents. I després d'una pila més de visites de rigor, per fitxar més que res, ara em torno a trobar al mateix lloc en el que un dia vaig començar (en tots els sentits). Però aquest cop, ni tinc res a mitges, ni penso agafar ganes de sortir-hi corrents. No és aquí on vull estar, però hi aguanto estoicament, adaptant-m'hi de manera sensible, si més no, per poder sobreviure sense haver de demanar ajuda als Valiums que sempre he denegat. Serà que aquest cop hi he tornat realment convençuda del que feia? O serà que allò de que m'he fet gran és veritat? El meu síndrome de Peter Pan s'ha digut quedar dormint al meu llitet de Barcelona. Aquí, sóc adulta i tinc un nom (i molta barra segons uns altres). Però tant i fa, sóc jo, i ben orgullosa. I ara, tots aquells que em demanaven explicacions, que em vinguin al darrera, que signant amb el cap ben alt, posaré la rublica a allò en el que crec. perquè al cap i a la fi, sóc Periodista, i és per això que estic aquí. La meva vida ha tornat a començar, i aquest cop, el millor, és que m'agrada. Fins i tot estant aquí. Què, sóc o no sóc la Shin-Ta autèntica? Besos i abrasos pa tots, fins i tot pa ells (que avui estic generosa...).

Riu, somriu amb força!

Danae | 27 Juny, 2006 21:45

Tard o d'hora tot s'acaba! I de tant en tant, tot acaba per millorar... Avui em veig amb cor de dir que comença la meva nova vida... Si és un somni, que ningú gosi despertar-me, k avui vull seguir somniant! Però se del cert que estic ben desperta...llavors, què és el que he de demanar??? Be, si, que el camí sigui llarg...

Reset

Danae | 15 Juny, 2006 17:38

Resetejo els meus sentiments, un cop més (per què no? - o és que encara queda alguna cosa a perdre?) i sento que tot és estranyament diferent. No se, potser sigui veritat que amb el temps tot ho veus diferent, i, si m'he donat una altra oportunitat en infinitat de coses per tornar a ser feliç, per què no provar-ho amb això també? Qui sap, potser ja ha arribat el meu conte de fades (sense prínceps ni res que s'hi assembli, però molt més real - aquests són els millors contes, els reals). O potser no, qui ho pot saber ara mateix. Però el que si que se ara mateix, és que no tinc por de ser jo mateixa. En res. Aquest vull que sigui el meu estiu (si el cos ho aguanta), perquè és el que jo he escollit. I si no aposto per mi, llavors si que aniria malament si el que busco és la felicitat, no? (Segueix)

Què està passant?

Danae | 12 Juny, 2006 08:58

Després d'una setmana d'haver marxat, i després de dos dies des del retorn temporal al lloc que em pertoca, el dia ha començat avui de manera diferent. Estar allà no m'ha matat (al menys, no de moment), i tornar aquí, ho ha capgirat tot. No en podia esperar res del que jo esperava, però potser sí que puc fer-ho del que no en sabia res. Hores i hores còmplices sota la Lluna Plena. Dieu-me somnia truites, però jo crec en la màgia, i en les històries de contes de fades. Però la Lluna Plena el va portar al meu costat, i com una nena amb cara d'inocent, l'escoltava, i me'l mirava als ulls mentre li explicava quatre coses de la meva vida. I amb extranyesa, vaig descobrir que no sóc tan dura com vull aparentar, i vaig descobrir també que hi ha gent capaç de veure qui ets realment. I mentre m'ho deia quasi sense paraules, però amb poques de precises i concisses, vaig sentir que tot es tornava a remenar. Com una nena petitat, com l'adolescent que descobreix per primer cop el tacte de la seva pell al seu costat, les cames em tremolaven, i la veu se , m'entretallava, mentre era incapaç de mirar-lo a la cara sense sentir aquelles pessigolles que caminen per l'estòmac fins arribar a les parpelles, que tremolen descontrolades. I crec en les coincidències, avui més que mai. I en les segones oportunitats (o les primeres oportunitats, depèn com es miri). I torno a creure en que tot pot ser nou, i en que es pot tornar a sentir com feia anys que no senties. I ara em sento petita, com si tot el que hagués fet en aquesta vida perdés força; com si no servís per ser capaç de no immutar-me davant un sentiment renovat que ja creia oblidat. Pensava que ja mai més em podria fer sentir aquella bonica vergonya, aquell estrany nerviosisme, aquells somriures a despropòsit de qualsevol paraula. Aquell món (o aquella vida) en la que ja no hi creia. Què estrany que sigui precisament això, un estrany, qui sigui capaç de fer trontollar de la millor manera possible tot el meu món construït a sobre sentiments que otser mai no he deixat de sentir. Què em prepara el meu demà? Un salt al vuit, o simplement una nova oportunitat?

Marxo...

Danae | 04 Juny, 2006 08:53

Li vaig demanar a ella que no em deixés mai. Que estigués sempre al meu costat. Anit, em besava la cara amb aquell vent que sols es pot sentir quan camines ben a prop del mar; quan la sal cobreix el teu cos d'una fina capa de la que no te'n pots desfer. I a la boca, un regust entre dolç i amarg... El regust de tot allò que acaba. No va sonar el telèfon; i estirada en el meu llit, sols sentia el batec del meu cor, carregat de por, mentre mirava aquella maleta que un cop més he hagut d'omplir. Però hi ha massa coses que no caben dins d'ella, i un cop més, es quedaran aquí. Sols ella seguirà amb mi un cop sigui allà. Qui sap, potser ens trobarem un dia, mirant-la plegats... I sento que no vull marxar, que tan sols vull plorar...plorar i cridar ben fort que tan de bo res no acabés. Que la felicitat no fossin tan sols els instants que queden entre caiguda i caiguda, entre llàgrima i llàgrima, entre plor i plor. Que fos quelcom més gran i etern. 'D'on vens, on vas, qui ets i qui seras. Aquesta nit m'ho he preguntat. I és que d'aquí no vull marxar', canta la cançó. Doncs això... Avui dic adéu, sense saber-ne la resposta. Un cop més marxo d'allà on m'hagués volgut quedar i 'no em fa vergonya confessar que hi ha coses que em fan por', però que ara tan i fa. És el que hi ha. Dic adéu amb una llàgrima als ulls, la lluna a l'esquena, i la maleta carregada de mancances. Sort que els adeus, per a moltes coses, no són per sempre...

Avui...

Danae | 01 Juny, 2006 23:12

"No busquis en les llàgrimes el que no trobes en els somriures". Avui, m'agradaria tornar a ser aquella nena que sabia que en cada somriure hi havia un secret amagat. M'agradaria tornar a somniar, sense tenir més por a despertar. Tornar a viure en la inocència de la inconsciència... Però tot ha acabat. No se que en queda d'allò que un dia va ser, o podria haver estat. Les persones no canvien. I jo tampoc. Em sap greu pensar que les llàgrimes d'avui me les hagués pogut estalviar... Però ningú no entén el cor, com tampoc ningú no pot entendre les llàgrimes que cauen en silenci, sense ser acompanyades d'aquell crit silenciat que tan sols tu pots conèixer. Tot acaba, algún cop, tot arriba al seu final. Aquest és el que ara em toca a mi. Una altra història sense final feliç. Ja no existeixen...

Adéu

Danae | 26 Maig, 2006 05:43

Què queda quan les llàgrimes cauen sense esperar-les? I si el motiu ets tu? Què queda quan les llàgrimes cauen sense ser esperades? I si el motiu ets tu? Diguem que seguiras aquí, que no desapareixeras com els estels en sortir el Sol, com els amics que no van saber esperar... Diguem que no seras sols una llàgrima més...

Fa fred

Danae | 06 Maig, 2006 08:06

Avui fa fred a Barcelona, però potser només el sento jo. Crec que és aquella sensació que se sent quan no saps ben be quin és el camí a seguir; aquella sensació que recorre tot el cos, com un calfred desvergonyit que aparta momentàniament la primavera de la pell per endinsar-me en un cru hivern, o en un estiu massa caloros com per atrevir-se a sortir al carrer. Tinc ganes que arribi l'agost 'per recuperar la tendresa d'abans', i deixar enrera tot el que sobra per seguir endavant. Avui fa fred. Em podreu trobar sota els llençols. Allí res ni ningú no em podrà fer mal.

Màgia!!

Danae | 29 Abril, 2006 08:17

Avui, us escriuré una cançó. Potser ho faig perquè aquest matí no tinc paraules i necessito les d'algú altre per ser capaç de dir com em sento... Potser no existeixi la màgia, però per mi, avui si que és ben real. I no en canvio ni un sol instant. No m'importa el que passi demà (si més no, no vull pensar en el que passarà demà). Avui crec que sóc feliç. No és això la màgia? (Segueix)

Ales...

Danae | 26 Abril, 2006 11:54

La meva vida realment és caòtica. En l'intent de sobreviure, crec que la meva pròpia vida em matarà. (Ja és ben trist,tant lluitar, per a que al final la pròpia vida ens mati...no ho heu pensat mai?). Però suposo, que com sempre, cal mirar aquelles petites coses que ens fan somriure per molt malament que vagin les coses. I no és que ara vagin especialment malament; simplement que no se ben be com agafar les coses. I encara menys, no se com explicar-los a tots ells el que li està passant a la meva vida. Remenar el calaix que havies tancat i etiquetat com 'Oblit' pot fer molt mal. De fet, tot ho trastoca. I no se si seré prou forta com per arribar fins al final. Em fa por descobrir certes coses. D'altre que no me'n feien, resulta que ara em fan pànic. I aquelles que he intentat dissimular, poc a poc prenen el protagonisme d'una vida que cou i fa mal. Però suposo que sí, que seré prou forta. I no sols recolzada en aquest escut que tant he passejat, sinó de debò. És el que vull, oi? Sí, a això puc respondre jo soleta...
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb