Instants del temps

Sentits

Danae | 03 Març, 2007 10:07

Em refio dels meus sentits, com sempre ho he fet, però començo a dubtar de la raó, fins i tot de la raó pura, com canta la cançó. Els ulls de la gent no poden enganyar-me, i no se si quasi ho preferiria, per estalviar-me aquelles que no em diuen res, o aquelles altres que no m'agrada el que em dius. En canvi, m'encanta veure el que diuen els seus ulls, just abans d'anar a dormir, o en el precís moment en que el Sol ens desvetlla. Les meves mans recorren cada instant del temps, i callo i escolto tot allò que em diuen les veus callades. Però aquestes ja són menys fiables, i és just llavors quan la raó em posa entre espasa i paret. Però diuen que és el cor, temple de sentits i sentiment, qui mai ens enganya. Em pregunto quants de cops me l'han trencat en mil bocins, i quants he estat jo qui ha desmontat els somnis de qui tenia al davant...El temps és injust quan t'aferres a ombres que no acaben de desaparèixer. Sort que de tant en tant, les ombres del present tenen una mica més de força...I somric, i tant que somric. Sóc estranyament feliç de totes maneres. I penso en aquell viatge que encara no ha arribat, però de segur que faré, i penso en com serà tot allò i se'm regirà aquesta coseta que fa bum-bum. Què passarà? Guanyarà la raó, o un cop més, els sentits seran més forts? Espero que guanyin els segons. No per res, perquè segur que així, un cop més l'encertaré. I el més important: no me'n penediré...

Gran (bis)

Danae | 26 Febrer, 2007 11:24

Em sentia parlar, i m'angoixava. Però alhora, m'empenyia a mi mateixa a no tornar enrera. Perquè en cada una de les meves paraules il·lusionades hi trobava la força per fer-ho realitat, i no sols paraules llençades al vent en una habitació que s'anava quedant petita per encabir-les totes... I somric quan penso en tot allò que faré i deixaré de fer. I em sento tan gran i tan forta que res ni ningú podria parar la rado ara mateix. Sóc feliç, per què negar-ho. I egoista. Potser fins i tot més egoista que feliç. Però no me'n penedeixo. Sense egoisme no es creix. O almenys això he après després de un bon grapat d'anys donant voltes per un món no fet a la meva vida. Però ja n'he après, i me l'he construit jo soleta, a la meva mida, ni que sigui per evitar que em faci mal tot allò que no m'agrada. Se on sóc i on vull arribar, i no deixaré que les hores fosques facin massa dur el camí, perquè, si cal, em poso l'armadura i aconsegueixo un bon cavall, com antics guerres de pel·lícules antigues. Amb una peculiaritat, jo seré cavaller, cavall, princesa i drac. Ho seré tot. Perquè lluitaré per mi mateixa, amb mi mateixa i contra totes les meves pors. Se que ho puc fer... M'he decidit a pensar en positiu. Una abraçada...

Gran

Danae | 09 Febrer, 2007 09:32

' Por de dormir, i que en despertar-me tot hagi canviat'... I és que el temps passa de pressa, i jo segueixo enclavada com sempre en la meva negativa de creixer i oblidar tot allò que em falta per viure. Em negava a creure-ho, com tantes coses en aquesta vida, i de fet, encara m'hi nego. Potser sigui per por (encara no m'ho han aclarit del tot), però segueixo negant-me a saltar al buit, ni amb xarxa ni sense. Perquè aquest segurament sigui l'únic salt que em fa por. I ja és difícil, ja, quan tothom t'hi empeny, i el propi temps et força amb el seu pas a fer-ho sense mirar enrera. Però jo segueixo amb el coll girat, mirant allà d'on no m'hi vull moure. I no perquè no vulgui, sinó per por. Com odio aquesta por que em frena el pas... No hi ha res pitjor que tenir por de la por... Perquè ningú no em va ensenyar a dormir sense tèmer a tots els fantasmes de la nit?

Caic

Danae | 29 Gener, 2007 13:25

Caic lentament i em desfaig en gotes de rosada tot tocant el terra amb la punta dels dits. El vent bufa, i de sobte, m'enlairo fent giragronses dintre l'aire i veig el meu reflexe en el llac gelat al que em dirigeixo lentament. Caic, i torno a caure, i deixo el meu cos reposar sobre el gel, amb les mans obertes i els ulls tancats, sentint com la pluja em cobreix lentament, escolant-se cada gota per cada racó del meu cos. M'arrossego quasi sense moure'm. Resbalo i dibuixo linies tortes sobre el jaç que m'acull amb tendresa. Un petit raig de sol desvaneix el meu ser, i m'enlairo... per tornar a caure lentament, convertida en llàgrima d'uns ulls grisos que no miren enlloc. I acabo a terra, convertida en part d'un bassal que ningú no mirarà abans de trepitjar i que tan sols el Sol abraçarà quan un nou dia s'alçarà triomfant omplint cada racó de llum...

Negativa

Danae | 23 Gener, 2007 11:18

M'hi nego. M'hi nego amb totes les meves forces. I crido que m'hi nego amb totes les meves forces; amb totes aquelles forces que encara no he perdut i que em nego també a perdre. Em nego a perdre el desitg, a deixar de sentir, a pensar que això que hi ha no te sentit. Em nego a pensar que ja mai més em mirarà amb ulls foscos, i que mai més em sorprendrà quan menys m'ho esperi. Em nego a deixar que la rutina i l'acomodament sigui el que marqui els meus dies, i em nego encara amb més forces a acceptar que això és el que hi ha (i el que hi haurà) d'ara en endavant. No vull. No ho vull. M'hi nego. No vull renunciar a tot el que desitjo; no vull renunciar a pensar que tot pot ser especial. Tan especial com em mereixo. Si els ulls que miren no són capaços de veure, que canvïi ell d'ulls: no seré pas jo qui accepti aquest canvi de vida no desitjat. La meva vida és el meu regal, i com a tal vull que sigui viscut. Sempre ho he volgut així, i no serà ara quan hi renunciï. Potser sigui època de canvis, ara, just al número 7, al meu número màgic i especial. Sempre cauen els mites...

Shhh...no preguntis per què...

Danae | 19 Gener, 2007 18:27

No preguntis perquè anit em tremolava la veu mentre parlava per telèfon, quasi xiuxiuejant, assaguda en aquell sofà gastat. Shh... No em preguntis per què vaig tornar a ser capaç de plorar mentre repetia que tot estava be, i mentre m'amagava descaradament quan no et mirava als ulls. No diguis que no saps què és que em passa, i no em preguntis per què és just ara quan no t'ho vull dir. I defugeixo d'antigues excuses. Saps que ja no se mentir com ho havia fet temps enrera. I em refugio en aquesta fredor que m'envolta i m'atrapa i treu aquella part amagada de mi que potser encara no havies descobert. I no, no em preguntes per què he escollit la fredor com a escut davant la tempesta. No, no m'ho preguntis. Perquè saps que no hi haurà resposta. No hi ha prou paraules per explicar allò que tan sols jo vull saber. I no per què no confiï en tu; sinó perquè de vegades potser ni tan sols confio en mi mateixa. I sí, així sóc jo: de vegades massa freda, però sols per compensar aquella part de mi que es devant entre la passió i la voluntat. No em preguntis per què. No t'ho sabria dir. Però he descobert que sóc encara una mica més egoïsta. No et mentiré tampoc en això. La rateta ja no és capaç de mentir-se...

Estrelles

Danae | 16 Gener, 2007 12:22

Una pluja d'estrelles, tan fredes com les seves mans passejant pels Jardins du Luxembourg, ha recorregut cada un dels racons del meu cos. Totes elles precioses, amb aquella brillantor tan especial que les fa úniques, però alhora, completament inútils (és impossible veure-les darrera aquesta cortina de núvols que tot ho omple). I per resposta, silenci. Com cada cop que, provant a parlar, ha estat completament inútil per la incapacitat de dir alguna cosa que encara no hagi estat dita. És impossible esperar que enmig d'un camp de girasols hi floreixi un ametlles tot just començar l'estiu... Ja no en queda res del que un dia va ser. Ni tan sols la més petita engruna, despenjada d'algún estel després de passar, fugisser, per un cel massa gran com per a fer que el món s'aturi per veure com desapareix en l'horitzó. Mirades buides, i paraules callades o, simplement, que ja no volen ser escoltades. De què servirien? El cercle gira i gira, i la vida no s'atura. Em saben greu les llàgrimes de qui suplica i no rep la resposta que desitjaria; però encara són pitjors aquelles que caien d'amagat sense que ningú més no se n'adonés. El temps ens passa factura. A tots. Sense escepcions...

Bons propòsits

Danae | 10 Gener, 2007 10:47

Llàgrimes que s'escapen en silenci, amagades sota llençols de colors, per dissimular qui sap el què, i el per què. Un grapat de somnis trencats, i un grapat de bons propòsits per fer d'aquest 2007 un any especial. I encara més il·lusió en que les coses no es quedin com estan. En que els somnis no siguin sols això, somnis, i esdevinguin aquella realitat anel·lada que costa tant d'agafar amb les mans, o si més no, acaronar amb les puntes dels dits, per sentir als llavis aquell regust dolç de la victòria, endolçada amb belles paraules, i tendres carícies, per recordar per què sóc aquí encara quan allà tot podria ser més fàcil... Aguantar, com una 'jabata' que deia el meu amic. Això és el que em queda. I el que penso fer. Perquè sóc tossuda. Ja ho saben be això els que proven a fer-me veure els meus somnis lluny d'aquest indret. I somiadora, també somiadora. Potser massa. Però mai en sobra d'allò que es desitja amb tantes forces. Amb totes les forces que la pell és capaç d'aguantar, tibant si cal, però convençuda de que voler és poder; de que no hi ha res en aquesta vida que sigui impossible aconseguir. Felicitat carregada de llàgrimes, i somriures decidits a sortir d'entre les dents, encara que això costi més que trobar un bon final a tot plegat. El camí és massa llarg com per canviar de direcció tot just havent començat. Una abraçada.

Podria...

Danae | 29 Desembre, 2006 15:09

Podria dir-te que t'estimo com mai t'havia estimat antes; o simplement podria dir-te que no he deixat d'estimar-te, perquè jo no se fer aquestes coses. O podria dir-te que, tot i estimar-te, no t'estimo tant com hauria, o tant poc com per no fer-ho. No se ben be com hauria de dir-te tot això sense que soni a embolic, o a petit moment de dubte, com canta la cançó, perquè justament és això el que ara no tinc, moments de dubtes. O potser tot sigui un gran dubte en el que ens movem cada dia... No ho se ben be... L'any s'acaba, i jo segueixo com sempre; una mica trista i infinitament feliç. Em contradeixo? Seur que sí, com sempre. Però serà que sóc així, ja ni tan sols se això. Vull estar aquí, però vull marxar correns allà. Què és el que m'ha donat el 2006? Un grapat de moments que podria haver-me estalviat, i un altre bon grapat que podria no haver desitjat. I encara un grapadet més pels que val la pena recordar-lo. Un any més dins el sac, i un menys per viure. Un petó.

Nadal (simplement)

Danae | 21 Desembre, 2006 16:19

Ja gairebé és l'hora d'enfilar el camí de tornada a casa, a aquell lloc estrany on, any rere any, tots ens donem cita per celebrar aquesta cita de calendari impossible de passar per alt. I no és per falta de ganes... Ja és gairebé hora de tornar a asseure's en aquella taula engalanada i amb l'arbre carregat de llums que tot ho presideix amb resignació, any rera any, amb les mateixes boles i campanetes penjades. Una taula on, com sempre, tot i els somriures i les rialles a boca plena, seguirà pesant més l'absència dels qui ja no tornaran que no pas la presència de tots aquells que encara resistim. I un any més, tornarem a sentir aquella sensació estranya, tacada de màgia i de malson, que ens fa estar com a letargats oblidant tot allò que durant la resta de dies de l'any ens fa patir. O potser simplement és aparença (com gairebé sempre), per fer la tristesa dels altres més portadora, i així, un a un, aconseguir robarr-li un somriure a la resta de personetes especials que s'asseuen a fregar de pell... No se que tenen aquestes dates que tot ho remenen. No imagino un sopar de Nadal lluny d'ells, ni un any sencer sense Nadal, per molt que l'odiï quan em poso a pensar en tot allò que em provoca d'amagat. Però com sempre, segur que callaré, i somriuré sincerament, feliç de tenir tot allò que tinc, i recordant tot allò que ja va marxar i no tornarà, i un cop més, sobreviuré a aquest Nadal que ja arriba desvergonyit, sense demanar permís. Jo, encara necessito una setmana més (siusplau!) per ser capaç de fer-hi front sense que em tremoli la veu. Gairebé és l'hora de tornar a aquella casa meva que sempre està allí, i continua fent-me por pensar en que hi trobaré. No per res. Sols per si se m'oblida com és que he de somriure... Bon Nadal.

La vida és bonica (però complicada)

Danae | 18 Desembre, 2006 11:50

Avui li prenc el títol a la cançó de 'Els Pets'; no per res, simplement perquè és com la veig darrerament, i ja em serveix la seva frase per descriure tot el que està passant al meu voltant. Em parlen d'avui, i m'esntusiasmo; em parlen de demà, i tremolo. Tremolo tota jo, com si mil calfreds corressin per les meves venes, afectant cada un dels nervis que formen el meu cos, i les puntes dels dits se'm congelen tot pensant que no se si mai arribarà aquest futur perfecte que em venen dia a dia, entre paraules i petits gestos ensordidors. I mentre em deixo portar pels rampells que em porten a recordar que encara sóc viva, i que tinc 23 anys, i totes aquestes coses m'espanten més que pensar que potser res porti a res, i que simplement cada dia és una nova història a la que cal fer-li front com si fos tot el que queda abans no es pongui el Sol. És bonica, sí, la vida. Però també és molt complicada. Sobretot quan no tens clar què és el que vols, i ni tant sols ets capaç de dir-ho als quatre vents per a que tothom t'entengui ni que sigui una miqueta. O potser sí que saps que vols, però no és tant fàcil escollir quan tot et fa pensar que ets una egoïsta que mai ha sabut estimar de debò, segurament per desconfiança, o simplement per por. O potser és que d'estimar massa les venes s'afebleixen i ja no saps distingir quan el cor batega d'emoció o de por. O potser d'incertesa... Que complicada és la vida ara que em miro al mirall i no se si sentir-me be, o posar-me a plorar. Tan de bo un cop passin aquests dies carregats de tristesa i algun somriure tot sembli una mica més fàcil (un cop més).

Una mica més fàcil

Danae | 30 Novembre, 2006 15:29

Em mirava l'ombra estranya que emboira el carrer aquesta tarda, a tocar de desembre, que envolta Barcelona aquest dia 30 de novembre d'un any massa complicat i massa estranys que ja s'acaba, i pensava que potser tot no és tan difícil com sembla. Potser no és tan difícil dir que sí, sense més, i deixar-se portar per l'instint de pensar que, d'aquesta manera, s'haurien acabat els vespres de pel·lícules estranyes vistes sola estant; potser, dient un simple sí, diria tot allò que de vegades poser no queden massa clares amb tota la resta de paraules que surten de tantes i tantes boques de vegades compulsivament. O potser no és tant difícil acceptar que la por és el que et refrena, perquè mai no has estat tan segura de res, excepte de tu mateixa, i que per tant, quan tot depèn de dos, i no de un, aquesta seguretat s'esvaeix, com la boirina, que va i ve, i sembla que desapareix i tot poc a poc. No ho se, potser és que, com tantes altres persones, sóc més complicada del que em penso; o no, perquè jo ja ho se que sóc complicada, i no me n'amago (això ja li ho he dit, i ja ho han pogut veure sense ni tan sols dir-ho). Però potser, i també potser, és que tot és una mica més fàcil del que ens sembla tot d'una. Potser, de no mirar més enllà, seria més fàcil. Però alhora molt difícil. Què passa quan el Carpe Diem entra en contradicció amb el propi Carpe Diem? Crec que m'he fet un embolic. Potser sigui veritat que tot és una mica més fàcil, i que jo sola m'he complicat una vegada més... Sóc la única que veu les coses així? Segur que no...

Fred

Danae | 02 Novembre, 2006 18:27

Avui ha arribat el fred a Barcelona. Després d'un estiu que semblava no tenir fi, aquesta nit el carrer convida a posar-se aquell abric guardat al fons de l'armari que tant ens agrada, i que fins ara ens resignavem a mirar tot apartant el plàstic que el cobreix, mentre li deiem allò de 'noi, t'hauras de quedar aquí uns dies més'. I mentre segueixo amb aquesta estranya tristesa que tot ho omple, el nas se'm refredava mentre intentava buscar un lloc on posar-hi les mans per evitar que acabessin glaçades. Tan glaçades com aquella veu que tremolava a l'altra banda del telèfon mentre caminava Diagonal avall, entre arbres mig nus, i cares atrafegades. I sense saber ben be què dir que pogués aconseguir un somriure a canvi, sols em preguntava en veu baixa per què el temps no dóna mai una petita treva per aixecar-se de la darrera ensopegada. No és que calgui demanar-ne massa, de temps, però sols el just i necessari per no acabar pensat que la vida t'està gastant una mala passada. L'hivern ha omplert els carrers del fred aquest que per tot arreu s'escola, sense avisar, un cop més, i la fredor deixarà una altra casa sense llums de Nadal aquest any. Suposo que en dies com aquest sols és pot demanar una petita cosa: que el temps que queda sigui especial. Perquè tampoc no és pot demanar gaire cosa més, quan és just això, temps, el que no es te. Be, i una altra petita cosa: que mai no em manquin les mans per a que s'hi pugui agafar quan les necessiti. Perquè avui no se què és el que he de dir. Però no puc imaginar quedar-me callada mentre pateix qui més m'estimo, encara que resti en silenci i no digui res amb paraules. Ha arribat l'hivern. No hi ha gaire cosa més a dir.

Xip Xap

Danae | 20 Octubre, 2006 15:44

Xip Xap sento per la finestra. Xip xap, i aquests nuvols que amenacen tempesta d'última hora anunciant una altra nit d'octubre sense res en especial. Aix, algú entén aquest món de bojos, i totes aquestes hores sense fer res que realment facin feliç a ningú? Bé, a algú deuen fer feliç, però no a mi. Sabeu, mentre em posava la jaqueta, avui, ben depressa al carrer, amb les bosses del super a una mà, i la cigarreta a l'altra, me n'he adonat de com arribem a complicar-nos la vida, sense cap necessitat de fer-ho tot tant difícil. I sí, m'he adonat un cop més que la tardor no m'agrada. Em posa de mala llet, i d'això, els que em coneixen, diuen que ja me'n sobra. Mira, no se, suposo que avui sols poso en aquestes linies el que no tinc ganes de pensar en veu baixa, però jo crec que necessito un canvi. I ja no parlo d'aquells canvis dels que parlava ara fa uns anys, o mesos, (ja no me'n recordo quan de temps fa que ho pensava); de marxar lluny, jo i maleta, i aquí es queda la resta de món. No, crec que ara sols necessito una mica de canvi de rutina. Un canvi petit, però coi, que faci que valgui la pena superar aquesta tardor per endinsar-me a l'hivern amb ganes que arribi la primavera. Que lent que passa el temps, quan és just aquest temps el que no t'agrada. Venga, ja no tinc més ganes de pensar. una abraçada.

Digue'm que m'estimes

Danae | 19 Octubre, 2006 17:25

Digue'm aquesta nit que m'estimes. Digue'm que sóc la única persona a la que has estimat d'aquesta manera; que sóc la única persona que existeix en aquest món, i que no hi ha cap ombra que enterboleixi l'avui, ni cap racó a l'armari que hagi d'escollir no obrir per no mirar enrera. Digue'm que aquesta nit és especial, que ja no hi caben llàgrimes, i que no sempre 'les busques guapes', sinó que 'puges de nivell', encara que sigui mentida. No recordis aquell viatge com el millor de la teva vida; recorda aquest darrer, també encara que sigui mentida. Però mira'm als ulls quan ho diguis, i no deixis que em menteixin. Jo t'escoltaré en silenci; si vols, no et miraré als ulls, per a que no notis la fredor que em provoca l'absència de paraules, ni et refredi la meva por. Però digue'm aquesta nit que ja no esperes res més. Fes-ho aquesta nit. Potser demà ja serà massa tard. O potser no. Però així seré una mica més feliç. Ho mereixo, no creus?
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb