Instants del temps

Bon Nadal a tots (o això és el que diuen)

Danae | 06 Desembre, 2007 09:04

Pel·lícula sense pauses publicitàries; conte de por sense treba; malabars incomplerts que finalitzen amb els artilugis per terra i les mans adolorides. Un Nadal més que s'acosta irreverent, i un any més que ja s'acaba després d'haver durat massa. I ens preguntem que ens depara el que arrencarà de nou, rentant-nos la cara i renovant il·lusions malmeses i somnis ja massa trencats, i demanem si aquest, de debò, serà un gran any. Sense demanar ja més que aquest any sí ens toqui la loteria, o que per fi tingui aquell pis on sempre havia somniat. Demanant tan sols que deixin que es quedin al meu costat. Que el temps no se'ls endugui, ni que el malson duri gaire més del que el meu cos sigui capaç de soportar. Perquè les ganivetades per l'esquena encara dolen més quan són una rera l'altra, i just en aquest any, el que acaba en 7, el meu número de la sort que s'ha convertit per insistència en el número dels meus malsons. I passen els moments per la meva ment, com una pel·lícula inacabada de la que ni tan sols en vull saber el final. Tan sols desitjo que continuï; que si ha de ser pitjor, no cal que acabi mai. Que ja aguantaré així mateix, sense necessitar estirar les cames, ni beure un sol glop d'aigua fresca. ja aguantaré tal com estic a canvi, això sí, de que no sigui pitjor. A canvi de que el meu món de petiteta no s'esborri del tot, de que no pateixin tots ells. De no haver d'aguantar un final per al que no estic preparada. I mentre, segueixo buscant receptes i engalanant un arbre que no m'agrada per petit per a que quan arribi l'hora de desitjar-nos bon Nadal tot estigui perfecte. I ho estarà. Perquè cada Nadal, per algún motiu que prefereixo desconèixer, és especial. I potser sigui per això per la única cosa que val la pena. Perquè de no ser així, casi preferiria que aquest passés de llarg.

Tant de temps...

Danae | 03 Novembre, 2007 11:39

Tant de temps per endavant i tantes coses encara per fer... I sorspires de nou en recordar que potser no n'hi hagi tant de temps, però sí tantes coses que encara resten per ser realitzades. I el batec insistent que et recorda que, encara que tot acabés just demà al matí, a trenc d'alba, encara lluitaries per fer-les totes, multiplicant les teves mans per abraçar-ho tot; fent del teu cor petits bocins cadascún dels qual fos capaç d'estimar amb tota la intensitat cada una d'aquestes coses. Tot negan la possibilitat de que tot es pugui acabar; tot afirmant convençuda que tan se val, que no importa sigui un, dos o cincents els dies que encara et queden per tenir el món a les teves mans. I de sobte les guaites, les guaites a elles, tremoloses com sempre, tan porugues com el primer dia que vas sortir sola de casa; unes mans cansades però decidides, i hi veus a sobre tota una vida. La teva vida. I la manegues tot pensant que tot està a les teves mans; que sols tu pots decidir, sols tu pots escollir que és el que vols que s'hi quedi i tot allò que has decidit deixar fora, potser per por, potser per falta de temps. Mai no és massa tard, però, ni mai és massa aviat per escollir què és el que dibuixarà els nous dies, què és tot allò que esbossarà els somriures d'aquest dies de tardor, tot sortint al carrer i amagant les mans dintre les mànigues. Mans porugues, ja ho deia. Tothom vol el que no té.

Salta...

Danae | 14 Octubre, 2007 11:11

Obro la finestra d'aquest antic pis de l'eixample. Les obro de bat a bat, enmig de la nit, amb la lluna plena com a testimoni. Grinyola, i tremola el cristall; les mans tremolen d'emoció, i el cor batega com enmig d'un somni d'infantesa. I salto; salto i volo lluny, per sobre els edificis i les persones petitetes que passegen despreocupades per aquell carrer mig desert. Volo i m'oblido de tot plegat, amb els ulls tancats, i els braços ben oberts. Sento el fred de tardor colpejant-me la cara. Fins i tot, alguna gota de pluja. I somnio, somnio amb els ulls clucs però ben desperta mentre els meus peus leviten dòcils i dolçament. Somnio que tot torna a ser real, que la meva vid és meva, i que tot és fàcil. Que sóc qui volia ser, que faig el que volia fer... que estic allà on voldria estar.. I somric. Somric inconscientment, alleugerida i feliç. Somric com temps enrera ho feia. No penso en res més sols amb tot allò que els meus braços abracen amb els ulls ben clucs; ben fortament tancats, per no veure-hi res més. I sóc feliç. Sí, sóc feliç. Sóc feliç... amb els ulls clucs. Llàstima que el dia acabi, amb la seva llum, amb tots els somnis de la nit...

Vol rassant...

Danae | 15 Agost, 2007 19:02

Ales feixuges, i regust amarg a cervesa als llavis; camins inesgotats, cels massa petits per tantes ales com ens queden per arribar tant i tant lluny com un voldria. Tan de bo pugués dir ara, així de cop, amb una sola alenada, tot allò que s'amagada dintre la mirada que no sóc capaç de veure. Sols escolto la seva veu, i somnio que tot segueix com ahir. Que jo sóc qui volia ser, i que tinc allò que volia tenir. Però les ales s'han empapat de la pluja de dies enrera; el cel m'ha enlluernat amb la pluja d'estels del passat dilluns i ja no sóc capaç de mirar de la lluna, la meva lluna, com la podia mirar ahir. Trista i apagada, s'ha amagat rera els núvols que aquest matí em negaven els somriures. Olor de pintura, olor de nou; pesant i grisa. Feixuga, com tot durant aquest agost que no s'acaba. Em manquen somriures, em manquen paraules per sentir que jo sóc jo; que tot el que és meu, segeix sent-ho, com ho era ahir. Anyoro aquelles llargues nits sense dormir, i sense pensar en res. Anyoro l'olor a vell de les parets; l'olor a cigarreta mal apagada, i a espelma de prèssec que ho intenta dissimular. Anyoro la soledat, i les nits de rises sense fer res en especial, al seu costat. Anyoro pensar que són allà, com sempre; i que no hi són. Però que hi són be... com sempre. Trobo a faltar una vida meva que tan sols sóc capaç de recordar mirant les velles cartes que m'escrivia a mi mateixa d'amagat, mentre escoltava aquella cançó que encara sento cada cop que tanco els ulls per oblidar la grisos del dia a dia. Demà tot serà més fàcil. Volaré rassant, sobre el mar; sobre el mar dels meus somnis, mentre el vent de mestral em despentina, i les puntes dels dits acaricien la cresta de les onades... No necessito res més, ara mateix, per sentir que tot segueix com abans... com sempre...

Res a dir

Danae | 13 Agost, 2007 08:09

Quan semblava que tot començava a estar en el seu lloc, el meu petit món s'ha trencat. S'ha trencat el cercle que feia de la meva vida res d'extraordinària, però sí una miqueta feliç. Però sembla ser que el cel deu estar enfadat amb nosaltres, no se ben be per què, però segur que en algún raconet, en algun lloc amagat amb el que jo no hi crec, hi deu haver una explicació. Possiblement una explicació sense cap sentit, del tipus aquell de "el destí ja està escrit", o "Deu ja sap el que ens envia". Doncs m'hauran de perdonar, però vaig bastant mancada de fe, i la veritat, no la trobo a faltar. Em miro al mirall i la única cosa que hi veig són els meus ulls, cansats de plorar, i només sóc capaç de sentir la meva veu, repetint-me que ara és l'hora de ser forts, d'aguantar i de demostrar, un cop més, si cal, que ja ens hem guanyat el nostre dret a ser feliços. Ja ho deia un dia, si és veritat que tothom ha de demostrar que es mereix ser feliç, a casa meva ja ho vam demostrar. Avui ja sóc incapaç de demostrar res, ja sóc fins i tot incapaç de vessar una sola llàgrima més. Estic massa enfadada, massa decepcionada per una vida que no entenc, per un món massa injust i massa dur. Avui només vull creure que tots junts (sí, tots junts, com sempre) ens en sortirem d'aquesta. Perquè aquesta és la meva fe. Són la meva vida, no sóc capaç de creure en res més. Sols m'agradaria preguntar-me un cop més qui és que es mereix una cosa com aquesta, i qui és qui jutja a qui és que li tocarà, perquè si realment hi ha una mà divina que escull, crec que seria interessant tenir una xerrada amb ell, i que algú m'ho expliqui, perquè jo ja no entenc res...

Agost

Danae | 08 Agost, 2007 18:46

Mans fredes, tacades d'humitat, trencadisses com el glaç. Carcomades pel pas del temps, s'aferren al record de qui un dia va ser; a l'ombra d'allò del que ja ben poc en queda. Recorren el seu cos, l'aferren pels canells i la subjecten, evitant-li la caiguda quasi inevitable. I la mira als ulls, un cop més, com sempre ho havia fet. I li recorda que el seu somriure inunda l'habitació. Li ho recorda ara, just ara, que ja no recorda quin va ser l'últim cop que va riure de veritat, quan ja ni tan sols recorda per quin motiu és que va riure amb tantes ganes que li feia mal el pit. Ombres grises, i carrers humits; hores de pluja i de tempesta és tot el que ha vist per la finestra els darrers dies abans d'anar a dormir. I no en recorda gaire més. Un agost tacat de tardor, i una petita mantellina per cobrir-se les espatlles tot caminant cap a la feina. I alguna llàgrima, per què no dir-ho, per la impotència de no saber on està el seu lloc, aquell que tenia i de cop va perdre, no per por, però sí per excès de confiança. I els seus canells ja no aguanten més la pressió de les mans fredes que la subjecten i la miren als ulls amb mirada pregona, però massa llunyana per veure-la com un motiu per fer-li cas. Massa lluny. Els somnis sempre són massa llunyans. Però alguns cops tant reals que tot ho transvalsen. El temps passa de pressa, ja ho deia el poeta*, però potser el que necessitaria ara és un petit parèntesi per omplir de nou els pulmons d'aire, de la feixuguesa i mandra dels dies d'agost, i començar de nou quan arribi la tardor, sense aquells ulls pregons que em guaiten dintre els meus somnis...

És hora de dir adèu...

Danae | 06 Juliol, 2007 14:29

Que en queda quan descobreixes que mai ningú no et va advertir de que tot seria tan difícil? Què és el queda quan veus que no hi ha res que sigui prou fàcil com per deixar de sofrir? I què, què queda quan la única cosa que vols és que el temps s'aturi i no haver de fer la següent passa, la que t'allunya definitivament del somni que tant havies perseguit? Vint-i-tres anys, i amb un grapat de somnis trencat vessant de dintre les butxaques i caient a terra com gotes de pluja d'estiu. Això és tot el que en queda. I una pila de matinades trencant el son irreverents i portant a la ment aquella pregunta de per què ha hagut de canviar tant tot si tu, la única cosa que volies, era seguir com sempre... somiant. La crua realitat. Un dia et despertes, t'adones que t'has fet gran, i que és just això, la crua realitat, tot el que en queda. I no, no penso parlar de fracàs. Perquè no em sento fracassada. Però si estafada. La vida m'ha estafat. El temps m'ha estafat. La edat m'ha estafat. I jo, enmig d'aquesta realitat, sense saber cap on és que he de tirar. Sense saber què coi és el que em queda per fer abans de començar a plorar mentre omplo les caixes de totes aquelles coses que un dia vaig desempaquetar amb tot la il·lusió que cabia a les meves mans. I no em deixen ser periodista. I no em puc quedar allà on sempre he volgut estar. I no hi són elles per ajudar-me a resistir en peu. I no en queda gairebé res de tot allò que un dia vam ser i que ja mai més no tornarà. Ja no en queda res d'aquella vida que es preveia idil·lica. Sols alguna engruna que encara fa més trista la realitat. Sols el record d'aquelles nits despreocupades. Sols la sensació d'estafa per no haver endevinat abans que era això, just això, el que et trobaries en despertar un matí i decobrir que ja ets massa gran per tornar enrera. Que mai no és pot tornar enrera. I els somnis, doncs guardats en una butxaca, al costat dels que es van perdent pel camí, resistint ben enganxat al fons de tot, per si, qui sap un dia, es poden permetre el luxe de tornar a sortir. És l'hora de dir adéu al meu refugi, al meu món fet a mida. És l'hora de dir-li adéu i mirar endavant, fent-li front a aquesta realitat que m'ha tocat a la rifa. Només hi ha una cosa que encara em permet tirar endavant. Un grapat de paraules que només volen ser dites, enmig de tots aquests silencis que calles totes les meves pors, per recordar-me a mi mateixa per què és que sóc aquí. Perquè sóc tossuda. Sempre ho he estat. Però estic cansada, trista i decebuda. Així és com comença una nova vida. És hora de dir-li adéu a tot allò que mai no he tingut del tot.

I ja ha passat un any...

Danae | 17 Juny, 2007 08:17

El temps passa de pressa, i la voràgine dels dies ens atrapa ens segresta els petits moments que fan que cada un d'ells sigui una miqueta més especial que l'anterior. 365 dies, 365 mirades noves. I ja ha passat un any més. Dies que han trencat la son; d'altres de ben màgics, i d'altres, els més, plens de somriures i il·lusions compartides sota les llençols. El temps passa de pressa, i poc a poc ens anem fent grans. Potser sigui que ja ha començat la nova vida que tant desitjava i a la vegada, tant m'espantava. Potser no, demà comença la nova vida. I mentre m'agafa de la mà, mentre tornem a casa després d'una llarga caminada penso com hauria estat la vida sense ell al meu costat tot aquest temps. Potser no hauria estat millor ni pitjor; però sense dubte hagués estat menys especial. Tot un any i el que ens queda, ara que diuen que m'he fet gran. Amb la por que sempre m'ha fet fer-me gran... Serà que res no es tria, que tan sols passa. I ja m'està be així, tot i els somnis que han quedat pel camí. M'agraden més els somnis nous... Feliç aniversari...

A cops

Danae | 15 Maig, 2007 15:11

A cops ens fem grans. A cops es va cultivant una pell massa fina, massa fràgil, per sobreviure a un món massa difícil, i massa injust. A cops descobrim que la vida és dura, massa dura. I de nou, massa llàgrimes parlen del que hem estat, del que serem, i del que hem perdut, i potser de tot el que encara tenim, però que de sobte, un dia, te n'adones que ho pots perdre. M'agradaria ser capaç de poder aturar el món, de córrer fins al seu costat i dir-li, un cop més, i tan sols per si no li ho he dit prou vegades, que és una de les persones que més m'estimo en aquest món, i que no sabria que fer-ne de tota la meva vida sense ell al meu costat, sense tots ells. I no tinc res, res que m'importi, si ells no hi són. Però a cops segueix el ritme aquest món boig i injust. I no, no puc fer-ho, no puc córrer ara mateix fins allà. No puc començar de zero i oblidar-ho tot, perquè ningú no és capaç de fer-ho. I voldria dir tantes coses que potser mai no he dit, que de sobte em venen totes al cap, com la pluja intensa d'ahir de bon matí, i el cel, també de sobte, es torna tan gris i trancadís com el de les tardes de tardor. I de nou torna la por, i de nou em torno a enfadar davant la impotència de saber que no està a les nostres mans. I de pensar que sols queda esperar. Esperar que arribi el proper cop. O que potser arribi la única bona notícia que serviria per fer que tot tornés a ser com sempre. Potser ja mai més res no serà com sempre. Estic cansada.

Entre les meves mans

Danae | 15 Maig, 2007 09:44

Les miro i remiro, i no hi trobo res de nou. Esgotades d'escriure, de passar pàgines i més pàgines; engrisides pel pas del temps incert i dels segons cansats d'esperar. I qui espera desespera, penso de tant en tant. Però qui aguanta, ho pot tenir, em repeteixo en veu alta quan l'abatiment em guanya la partida. I tot està a les meves mans, em repeteix ella, des de la seva cadira estant. I m'ho crec, i tant que m'ho crec. Però de mà en mà passa, i tremolen fredoliques enmig d'aquesta primavera ebarotada que de cop ho inunda tot de sol, com mulla les cares enfredolides que corren per sota els balcons... I sóc massa tossuda per renunciar, però alhora, estic tant cansada de lluitar que fins i tot de tant en tant em permeto oblidar per què és que estic lluitant. Però dura poc l'abnèsia mig voluntària. Seré qui sempre he volgut ser, tot i que l'esgotament ara es presenti amb més força que els meus crits de 'qui aguanta ho pot tenir tot'. Quan s'acabarà tot plegat? Quan em donaran la millor noticia que puc esperar en aquests moments? Quan sabré què en serà del meu futur (del meu present)?. Cansada d'esperar, i cansada de lluitar. Però tossuda com mai. I espero i lluito. Tinc tota la meva vida entre els dits de les meves mans, i l'estòmac revolt de tanta intensitat que omple cada dia. "If you believe", repeteix la Cher a la ràdio. "It's time to move on", crida de tant en tant. Potser sigui això, i no quedi espai per estar cansada. Però m'agradaria perdre'm tot d'una, i apareixer d'aquí un grapadet d'anys per descobrir què és el que m'espera sense haver de lluitar contra l'espera que desespera...

Homenatge a la força

Danae | 24 Abril, 2007 09:55

Ara. Just ara. Tocava tornar a patir. Tocava tornar a lluitar. I no, aquest no és un article polític. Sols vol ser un petit homenatge i una gran crítica a la injusticia d'aquesta vida. Molts anys vam lluitar. Tots. Sí. Tots a casa meva. I ens en vam sortir. I just ara, tot torna a pintar fosc. Gairebé negre diria jo. I ens diuen que no ens posem nerviosos, que esperem. Esperar, a què? Quan ja t'han fet agafar aire amb totes les teves forces, i reprimir les ganes de llençar cada un dels gerros i gots que tens a l'abast, de què serveix que et diuin que no et preocupes, i que esperis? Viure amb l'ai al cor no agrada a ningú. I voldria ser capaç de plorar, però m'és impossible. Tota la ràbia que dibuixen els meus ulls han bloquejat totes i cada una de les llàgrimes que m'agradaria poder vessar per treure'm aquest pes de sobre. Deu dies. Deu dies, i sabrem el què. I m'és igual. Sigui el que sigui, ja ha aconseguit que patim, que vells fantasmes ho ocupin tot. I sols cal esperar. No s'ho mereix. No s'ho mereix ell, i no ens ho mereixem nosaltres. Hi ha massa plans, massa somnis, massa il·lusions en joc. No se les mereixen perdre. Se les han guanyat. I m'hi nego a acceptar la pitjor de les opcions. Estic massa enfada per acceptar-ho. I me l'estimo massa per a que la resposta sigui creuel, massa per veure'l patir un cop més. Massa per sofrir de nou. És una de les persones que més m'estimo en aquesta vida, i el necessito just aquí on és ara. Ni més ni menys. Necessito que em digui alguna de les seves paraules quan sento que no puc més. Necessito que em miri en silenci, i no digui res, perquè sols ell sap quan ja se la resposta. El necessito just com ha estat sempre. És injust. Molt injust. I em sobra ràbia per negar-me a pensar el pitjor. És massa injusta aquesta vida. Ningú no te el que es mereix.

Canvis

Danae | 15 Abril, 2007 01:57

És època de canvis.. ja m'ho havien dit... I la tristesa envolta tots els daltabaixos que envolten la meva vida (ja se sap). Vint-i-tres anys, vint-i-quatre com a molt, i sembla com si el temps hagués passat sense donar-nos cap treva per adaptar-nos a la nova situació... I tot, enmarcat en un cúmul de sensacions que em fan sentir com si jo fos la única incapaç d'adaptar-s'hi del tot... I sóc feliç, però estic trista. Trista de veure que res no segueix com abans; que tot ha canviat massa, i que la meva vida mai tornarà a ser com era abans. Tampoc no ho vull (tinc el k volia tenir, o quasi tot), però he perdut massa pel camí... On han quedat aquelles hores despreocupades? I tot el que trobo a faltar ara, envolcallada pel meu pijama de núvols gastats, tot el que trobo a faltar és a ell. A ell, i a elles, per a que enganyar-se... Què ha passat? Realment ens hem fet tant grans sense ni tan sols adonar-nos-en, O simplemplement sóc jo la que no se'n vol adonar? Tan i fa. Estic trista...

Llavis de paper

Danae | 12 Abril, 2007 12:01

Repasso amb les puntes dels dits els llavis humits esperant descobrir-hi quelcom que em faci sentir una mica més feliç. Miro i remiro el pètals d'aquelles roses que leviten tremoloses per sobre el broc d'una botella que m'encanta i alhora em serveix de gerro improvisat (no n'estic abesada a que em regalin roses de vellut amb les espines escurçades). Hi busco aquella coseta que potser encara no hi he descobert, i que potser per això encara no han estat capaces de punxar-me el dit i fer-me enrunçar la mà... I em quedo en silenci, com acostumo a fer quan no se ben be com és que estic, però m'agrada. I somric, i miro els meus llavis de paper reflexats al mirall, i encara em faig una mica més feliç de descobrir-me feliç. I comença un nou cercle... Un altre cercle, com tants altres, en els que ja m'hi he vist enganxada més d'un cop. Però aquesta vegada de manera diferent. Potser sigui que tampoc estava acostumada a somriure...

De tornada

Danae | 07 Abril, 2007 12:43

El camí des de l'estació, carregat d'aigua i quatre espurnes que m'enredaven els cabells, ha estat tan curt com sempre, però alhora, massa llarg. El carrer humit lliscava sota els peus, i les mans, aferrades a aquella maleta traginera, tremolaven sense poder-se amagar dintre l'abric. La primavera ja està aquí, deia la dona del tren. Qui ho diria, em responc a mi mateixa. A casa no hi ha ningú, arribaran en poca estona. Mentre aprofito per recorrer el pasadís, com quan era petita, amunt i avall, de l'habitació al menjador, un i altre cop. Un i altre cop. I recordo que m'he deixat alguna que altra cosa lluny d'aquí, i faig un inventari mental, breu, de tot allò que m'he d'endur en tornar a marxar. Alguna cosa m'oblidaré, com sempre. I imagino com seria tornar a quedar-s'hi. I tampoc m'agrada. Però em sento a gust aquí a casa. Que estranya és la vida quan casa teva te més d'una cara. És estrany, però segurament això serà sempre casa meva, per molt lluny que hi tingui jo les meves coses. No hi ha gaire a dir en un dia com avui, però trobava a faltar aquestes estones de silenci a la meva habitació...

Tic... Tac... Tic...

Danae | 17 Març, 2007 04:03

Tic-Tac... El miro del llit estant... Tic-Tac... i les hores passen. Però no tinc pressa. M'agrada sentir el bategar insistent de les busques cansades de girar. Tic-Tac... I ja ha passat una hora més. I trobo a faltar l'escalfor a flor de pell, els petons dolços, i els somriures d'amagat sota els llençols. Tic-Tac... Ara ja se què és la sort. I no ho canvio per res que em puguin oferir. Tot i les llàgrimes. Tot i els Tic-Tac perduts sense sentit. M'ho quedo tot. Potser sigui veritat allò de que si s'estima, sols es pot estimar a una persona. El 9 és el meu nou número de la sort... Tic-Tac...
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb