Instants del temps

Trontolles, i caus. Com qui prova a caminar a sobre uns tacons d'agulla, aquest cop si, massa alts. Provant a trobar aquella mà on agafar-se en la davallada ineludible. Però quan te n'has adonat, ja ets a terra. Un cop més. I recordes cadascun dels seus somriures, aquells que feien que valgués la pena aguantar cada nova embranzida. I recordes les seves cares enfadades perquè, un cop més, havies arribat tard. I et despertes. I no hi són. Diuen que el temps tot ho cura; però jo segueixo pensant que, el temps, ho complica tot una miqueta més. Cada cop els somnis (que no els malsons) esdevenen més llunyans i més difícils de perseguir. Potser sigui que el gran motiu pel que sempre vas lluitar (tu mateixa, és clar), ja no te prou força. O potser sigui simplement això, el temps, que ho complica tot una miqueta més.

Ja tinc ganes de tornar a trepitjar París, per trencar la maledicció, o confirmar-la. Però sigui com sigui, per tornar-me a trobar a mi mateixa, que potser sí que estigui una mica perduda (per molt que dolgui quan són els altres els que t'ho diuen).

On mirar quan el passat es passeja pel davant d'aquella manera com ho feia temps enrera? Com protegir la pell contra aquella caricia innocent (o no, segons altres) esdevinguda així, com si res, com si fóssim dos amics d'aquells que es coneixen tant, que tants cops confonen els braços sense més, perquè sí, si nosaltres no som aquest tipus d'amics? Per què fingir que no he sentit aquella frase quan tothom sap perfectament per què l'has dita?

Moments d'extranya calma; tempestad imminent dintre una ment en debat entre el sí i el no; entre el voler i el voler encara més. On és el límit de la estupidesa humana? La raó no n'enten de sentiments, i es perd quan aquests es barregen fins extrems que fins i tot ells es confonen i ja no saben quin és el motiu; on és el rerafons que ho justifica tot plegat. Potser sigui que en queden ben poques ja de justificacions a aquestes alçades. Potser sigui que la confusió de sentiments m'hagi portat a voler tornar, potser per no sentir-me sola, potser perquè la raó, en veu baixeta, em va recordant de tant en tant on està casa meva... per molt que pesi.

Plou com cada dia des de ja fa, potser, massa temps. Camino despreocupada, sense somriure, però serena la mirada, per carrers tan coneguts com estranys pel pas del temps. M'aturo i respiro. I continuo caminat. El riu es mor, però avui baixa ben viu. Tan viu com el recordava de petita, anegant camps i deixant entreveure tan sols alguna fulla d'arbres convertits en submarins. La seva força s'encomana. Fa viure i sentir-ne la força. Una nova embranzida... i fins al mar... o més enllà. Guaito ara les parets d'aquella habitació de petiteta que ara s'ha convertit en estança per convidats. "Convidada a casa meva". Extranya paranoia. Contradicció absurda. "Enlloc com a casa", penso jo. Els dies com avui em fan recordar qui sóc i d'on és que vinc. Potser m'hi quedaria per sempre, abrigada sota llençols de colors que per fi s'ha decidit a comprar. Potser aquí seria capaç de tornar a sentir els batecs del meu cor, al seu ritme natural, sense presses, sense enganys ni paranys.

M'aferro a l'aire que enteranyina el balcó amb mil i una fulla estranya, i al sol primaveral que ara surt, ara s'amaga, per reviure aquells somnis d'infantesa que m'han portat fins aquí. Repaso cada una de les passes donades sobre la sorra, aquelles que los onades han anat esborrant, però que no ho han aconseguit del tot, per saber que encara queda molt per endavant. Però els malsons han tornat un cop més, desvetllant el meu somni i tornant a fer les nits una mica més llargues del que necessitaria. La primavera és complicada (ja ho deiem això), i l'angoixa posa la trabeta a un grapat de paraules que no es decideixen a sortir a fora, amb tota la seva força, amb tot el significat que voldria que tinguessin. El camí esdevé feixuc quan la feblesa s'acomoda dintre un cos cansat de resistir... Necessito que la pluja d'abril em renti la cara per poder tornar a sentir com ho feia abans.

M'aferro al somriure encomanadís d'aquella margarida que gira el cap perseguint els primers rajos càlids de sol d'aquesta quasi arribada primavera. Em trec l'abric, i camino decidida, amb les sabates que m'oprimeixen els dits per massa hores als mateixos peus, i una arracada mig torta penjant d'una orella que ja fa hores que demana auxili desesperadament. Camino decidida, sí. Amb la cara dibuixada de gest d'aquell qui se sent segur, i decidit. Sí decidit. Potser ja ha arribat l'hora. L'hora de començar a ser feliç. El primer pas, sentir-se'n capaç, ja està donat. Sols falta tota la resta.

Com els cargolets que s'enfilent per la morera quan arriba l'estiu, i les boletes de neu que es barregen amb la pluja quan sembla que, per fi, l'hivern ha arribat. Així de petita. Petitíssima. Com les bolbetes de pols que corren al meu davant mentre les persegueixo amb un drap humit que no és capaç d'enxampar-les. Com la formiga que s'enrama per la finestra mentre la miro estupefacta sense entendre com s'ho ha fet per arribar fins allí dalt. Així. Així de petita. I trec el cap per la mateixa finestra de la que la formigueta ja ha fugit, i la fredor d'aquest matí de febrer em glaça les parpelles, i tremolo dintre un pijama de núvols que un dia vaig comprar creient que m'ajudaria a somniar. Somniar, en què? En fer-me gran i desplegar unes ales immenses que ningú no s'atrevís a retallar. En deixar de ser petita, i fer-ho amb dignitat. Amb aquella dignitat tan meva que de tant en tant es torna petita. En volar, volar ben alt. En pedre aquesta por als dilemes existencials que dia a dia em recorden que no sóc qui volia ser. Dilemes que tot ho esquitxen i ho tornen d'un color marronós, gairebé negre, que enterra tot allò que podria ser, però mai no serà. No per ningú. Sols per mi. Per no ser capaç de dir tantes veritats ofegades per la il·lusió i el desig. Per no ser capaç de rebre un altre no com a resposta. Per por de perdre el poc que em queda, ara, que ho perdut gairebé tot, per no ser capaç de mantenir-ho. Tan de bò el temps m'ho perdoni, i em doni una nova treva per respirar de nou i cridar que la meva vida és meva.

Robo el títol d'aquest fantàstic llibre per explicar aquella estranya sensació de tenir-ho tot i, alhora, no tenir res. Fred als peus, tot i els mitjons d'hivern que omplen el calaix. Fred als peus, tot i l'hivern dolç que ens acompanya. Voler i poder. Mancar les forces. És tot el que en queda, ara que els 25 assomen irreverents, i el tic-tac de les hores només dibuixa en l'espai inhert un pas del temps massa cruel i indesitjat per la imminència de la seva arribada. Se m'han contagiat els anys, i els 24 es desdibuixen inconscientment tot i saber que a la llarga això seria el que passaria. I mentre, un altre "no" clama dintre uns dies que passen i passen, diferents a allò somniat; soportats sols per la tossudesa de negar-se a dir que prou, que ja no puc més, però als que agafar-s'hi perquè, al cap i a la fi, són el que hi ha. Tossuda, sí, però feble. Debilitada pel devenir de les coses, de les situacion; per la por a pedre i la incertesa de saber si, al final, guanyarem la partida. Massa 'esperem que acabi be': massa 'tot anirà be'; però sobretot, massa 'adeus' que acaben omplint els petits espais de felicitat acompanyats d'un 'que tinguis sort' i un desitg de que tot segueixi igual. Ja ni tan sols goso desitjar que a la llarga tot sigui millor. De què serviria. Mentre no sigui pitjor. Mentre el fred no acabi glaçant del tot els peus ja em donaria per satisfeta. I mentre, danço levitant entre els meus somnis, somric entre els malsons que em desperten de matinada i m'aferro a aquell osset de peluix que em recorda la nena que un dia vaig ser i em recorda que avui, com ahir, encara sóc capaç d'esperar, de lluitar, per a que el final sigui feliç. Perquè tota història és mereix un final feliç, o si més no, algú que lluiti per a que així sigui. El temps, el maleït temps, ja farà tota la resta.

Pel·lícula sense pauses publicitàries; conte de por sense treba; malabars incomplerts que finalitzen amb els artilugis per terra i les mans adolorides. Un Nadal més que s'acosta irreverent, i un any més que ja s'acaba després d'haver durat massa. I ens preguntem que ens depara el que arrencarà de nou, rentant-nos la cara i renovant il·lusions malmeses i somnis ja massa trencats, i demanem si aquest, de debò, serà un gran any. Sense demanar ja més que aquest any sí ens toqui la loteria, o que per fi tingui aquell pis on sempre havia somniat. Demanant tan sols que deixin que es quedin al meu costat. Que el temps no se'ls endugui, ni que el malson duri gaire més del que el meu cos sigui capaç de soportar. Perquè les ganivetades per l'esquena encara dolen més quan són una rera l'altra, i just en aquest any, el que acaba en 7, el meu número de la sort que s'ha convertit per insistència en el número dels meus malsons. I passen els moments per la meva ment, com una pel·lícula inacabada de la que ni tan sols en vull saber el final. Tan sols desitjo que continuï; que si ha de ser pitjor, no cal que acabi mai. Que ja aguantaré així mateix, sense necessitar estirar les cames, ni beure un sol glop d'aigua fresca. ja aguantaré tal com estic a canvi, això sí, de que no sigui pitjor. A canvi de que el meu món de petiteta no s'esborri del tot, de que no pateixin tots ells. De no haver d'aguantar un final per al que no estic preparada. I mentre, segueixo buscant receptes i engalanant un arbre que no m'agrada per petit per a que quan arribi l'hora de desitjar-nos bon Nadal tot estigui perfecte. I ho estarà. Perquè cada Nadal, per algún motiu que prefereixo desconèixer, és especial. I potser sigui per això per la única cosa que val la pena. Perquè de no ser així, casi preferiria que aquest passés de llarg.

Tant de temps per endavant i tantes coses encara per fer... I sorspires de nou en recordar que potser no n'hi hagi tant de temps, però sí tantes coses que encara resten per ser realitzades. I el batec insistent que et recorda que, encara que tot acabés just demà al matí, a trenc d'alba, encara lluitaries per fer-les totes, multiplicant les teves mans per abraçar-ho tot; fent del teu cor petits bocins cadascún dels qual fos capaç d'estimar amb tota la intensitat cada una d'aquestes coses. Tot negan la possibilitat de que tot es pugui acabar; tot afirmant convençuda que tan se val, que no importa sigui un, dos o cincents els dies que encara et queden per tenir el món a les teves mans. I de sobte les guaites, les guaites a elles, tremoloses com sempre, tan porugues com el primer dia que vas sortir sola de casa; unes mans cansades però decidides, i hi veus a sobre tota una vida. La teva vida. I la manegues tot pensant que tot està a les teves mans; que sols tu pots decidir, sols tu pots escollir que és el que vols que s'hi quedi i tot allò que has decidit deixar fora, potser per por, potser per falta de temps. Mai no és massa tard, però, ni mai és massa aviat per escollir què és el que dibuixarà els nous dies, què és tot allò que esbossarà els somriures d'aquest dies de tardor, tot sortint al carrer i amagant les mans dintre les mànigues. Mans porugues, ja ho deia. Tothom vol el que no té.

Obro la finestra d'aquest antic pis de l'eixample. Les obro de bat a bat, enmig de la nit, amb la lluna plena com a testimoni. Grinyola, i tremola el cristall; les mans tremolen d'emoció, i el cor batega com enmig d'un somni d'infantesa. I salto; salto i volo lluny, per sobre els edificis i les persones petitetes que passegen despreocupades per aquell carrer mig desert. Volo i m'oblido de tot plegat, amb els ulls tancats, i els braços ben oberts. Sento el fred de tardor colpejant-me la cara. Fins i tot, alguna gota de pluja. I somnio, somnio amb els ulls clucs però ben desperta mentre els meus peus leviten dòcils i dolçament. Somnio que tot torna a ser real, que la meva vid és meva, i que tot és fàcil. Que sóc qui volia ser, que faig el que volia fer... que estic allà on voldria estar.. I somric. Somric inconscientment, alleugerida i feliç. Somric com temps enrera ho feia. No penso en res més sols amb tot allò que els meus braços abracen amb els ulls ben clucs; ben fortament tancats, per no veure-hi res més. I sóc feliç. Sí, sóc feliç. Sóc feliç... amb els ulls clucs. Llàstima que el dia acabi, amb la seva llum, amb tots els somnis de la nit...

Ales feixuges, i regust amarg a cervesa als llavis; camins inesgotats, cels massa petits per tantes ales com ens queden per arribar tant i tant lluny com un voldria. Tan de bo pugués dir ara, així de cop, amb una sola alenada, tot allò que s'amagada dintre la mirada que no sóc capaç de veure. Sols escolto la seva veu, i somnio que tot segueix com ahir. Que jo sóc qui volia ser, i que tinc allò que volia tenir. Però les ales s'han empapat de la pluja de dies enrera; el cel m'ha enlluernat amb la pluja d'estels del passat dilluns i ja no sóc capaç de mirar de la lluna, la meva lluna, com la podia mirar ahir. Trista i apagada, s'ha amagat rera els núvols que aquest matí em negaven els somriures. Olor de pintura, olor de nou; pesant i grisa. Feixuga, com tot durant aquest agost que no s'acaba. Em manquen somriures, em manquen paraules per sentir que jo sóc jo; que tot el que és meu, segeix sent-ho, com ho era ahir. Anyoro aquelles llargues nits sense dormir, i sense pensar en res. Anyoro l'olor a vell de les parets; l'olor a cigarreta mal apagada, i a espelma de prèssec que ho intenta dissimular. Anyoro la soledat, i les nits de rises sense fer res en especial, al seu costat. Anyoro pensar que són allà, com sempre; i que no hi són. Però que hi són be... com sempre. Trobo a faltar una vida meva que tan sols sóc capaç de recordar mirant les velles cartes que m'escrivia a mi mateixa d'amagat, mentre escoltava aquella cançó que encara sento cada cop que tanco els ulls per oblidar la grisos del dia a dia. Demà tot serà més fàcil. Volaré rassant, sobre el mar; sobre el mar dels meus somnis, mentre el vent de mestral em despentina, i les puntes dels dits acaricien la cresta de les onades... No necessito res més, ara mateix, per sentir que tot segueix com abans... com sempre...

Quan semblava que tot començava a estar en el seu lloc, el meu petit món s'ha trencat. S'ha trencat el cercle que feia de la meva vida res d'extraordinària, però sí una miqueta feliç. Però sembla ser que el cel deu estar enfadat amb nosaltres, no se ben be per què, però segur que en algún raconet, en algun lloc amagat amb el que jo no hi crec, hi deu haver una explicació. Possiblement una explicació sense cap sentit, del tipus aquell de "el destí ja està escrit", o "Deu ja sap el que ens envia". Doncs m'hauran de perdonar, però vaig bastant mancada de fe, i la veritat, no la trobo a faltar. Em miro al mirall i la única cosa que hi veig són els meus ulls, cansats de plorar, i només sóc capaç de sentir la meva veu, repetint-me que ara és l'hora de ser forts, d'aguantar i de demostrar, un cop més, si cal, que ja ens hem guanyat el nostre dret a ser feliços. Ja ho deia un dia, si és veritat que tothom ha de demostrar que es mereix ser feliç, a casa meva ja ho vam demostrar. Avui ja sóc incapaç de demostrar res, ja sóc fins i tot incapaç de vessar una sola llàgrima més. Estic massa enfadada, massa decepcionada per una vida que no entenc, per un món massa injust i massa dur. Avui només vull creure que tots junts (sí, tots junts, com sempre) ens en sortirem d'aquesta. Perquè aquesta és la meva fe. Són la meva vida, no sóc capaç de creure en res més. Sols m'agradaria preguntar-me un cop més qui és que es mereix una cosa com aquesta, i qui és qui jutja a qui és que li tocarà, perquè si realment hi ha una mà divina que escull, crec que seria interessant tenir una xerrada amb ell, i que algú m'ho expliqui, perquè jo ja no entenc res...

Mans fredes, tacades d'humitat, trencadisses com el glaç. Carcomades pel pas del temps, s'aferren al record de qui un dia va ser; a l'ombra d'allò del que ja ben poc en queda. Recorren el seu cos, l'aferren pels canells i la subjecten, evitant-li la caiguda quasi inevitable. I la mira als ulls, un cop més, com sempre ho havia fet. I li recorda que el seu somriure inunda l'habitació. Li ho recorda ara, just ara, que ja no recorda quin va ser l'últim cop que va riure de veritat, quan ja ni tan sols recorda per quin motiu és que va riure amb tantes ganes que li feia mal el pit. Ombres grises, i carrers humits; hores de pluja i de tempesta és tot el que ha vist per la finestra els darrers dies abans d'anar a dormir. I no en recorda gaire més. Un agost tacat de tardor, i una petita mantellina per cobrir-se les espatlles tot caminant cap a la feina. I alguna llàgrima, per què no dir-ho, per la impotència de no saber on està el seu lloc, aquell que tenia i de cop va perdre, no per por, però sí per excès de confiança. I els seus canells ja no aguanten més la pressió de les mans fredes que la subjecten i la miren als ulls amb mirada pregona, però massa llunyana per veure-la com un motiu per fer-li cas. Massa lluny. Els somnis sempre són massa llunyans. Però alguns cops tant reals que tot ho transvalsen. El temps passa de pressa, ja ho deia el poeta*, però potser el que necessitaria ara és un petit parèntesi per omplir de nou els pulmons d'aire, de la feixuguesa i mandra dels dies d'agost, i començar de nou quan arribi la tardor, sense aquells ulls pregons que em guaiten dintre els meus somnis...

Que en queda quan descobreixes que mai ningú no et va advertir de que tot seria tan difícil? Què és el queda quan veus que no hi ha res que sigui prou fàcil com per deixar de sofrir? I què, què queda quan la única cosa que vols és que el temps s'aturi i no haver de fer la següent passa, la que t'allunya definitivament del somni que tant havies perseguit? Vint-i-tres anys, i amb un grapat de somnis trencat vessant de dintre les butxaques i caient a terra com gotes de pluja d'estiu. Això és tot el que en queda. I una pila de matinades trencant el son irreverents i portant a la ment aquella pregunta de per què ha hagut de canviar tant tot si tu, la única cosa que volies, era seguir com sempre... somiant. La crua realitat. Un dia et despertes, t'adones que t'has fet gran, i que és just això, la crua realitat, tot el que en queda. I no, no penso parlar de fracàs. Perquè no em sento fracassada. Però si estafada. La vida m'ha estafat. El temps m'ha estafat. La edat m'ha estafat. I jo, enmig d'aquesta realitat, sense saber cap on és que he de tirar. Sense saber què coi és el que em queda per fer abans de començar a plorar mentre omplo les caixes de totes aquelles coses que un dia vaig desempaquetar amb tot la il·lusió que cabia a les meves mans. I no em deixen ser periodista. I no em puc quedar allà on sempre he volgut estar. I no hi són elles per ajudar-me a resistir en peu. I no en queda gairebé res de tot allò que un dia vam ser i que ja mai més no tornarà. Ja no en queda res d'aquella vida que es preveia idil·lica. Sols alguna engruna que encara fa més trista la realitat. Sols el record d'aquelles nits despreocupades. Sols la sensació d'estafa per no haver endevinat abans que era això, just això, el que et trobaries en despertar un matí i decobrir que ja ets massa gran per tornar enrera. Que mai no és pot tornar enrera. I els somnis, doncs guardats en una butxaca, al costat dels que es van perdent pel camí, resistint ben enganxat al fons de tot, per si, qui sap un dia, es poden permetre el luxe de tornar a sortir. És l'hora de dir adéu al meu refugi, al meu món fet a mida. És l'hora de dir-li adéu i mirar endavant, fent-li front a aquesta realitat que m'ha tocat a la rifa. Només hi ha una cosa que encara em permet tirar endavant. Un grapat de paraules que només volen ser dites, enmig de tots aquests silencis que calles totes les meves pors, per recordar-me a mi mateixa per què és que sóc aquí. Perquè sóc tossuda. Sempre ho he estat. Però estic cansada, trista i decebuda. Així és com comença una nova vida. És hora de dir-li adéu a tot allò que mai no he tingut del tot.

El temps passa de pressa, i la voràgine dels dies ens atrapa ens segresta els petits moments que fan que cada un d'ells sigui una miqueta més especial que l'anterior. 365 dies, 365 mirades noves. I ja ha passat un any més. Dies que han trencat la son; d'altres de ben màgics, i d'altres, els més, plens de somriures i il·lusions compartides sota les llençols. El temps passa de pressa, i poc a poc ens anem fent grans. Potser sigui que ja ha començat la nova vida que tant desitjava i a la vegada, tant m'espantava. Potser no, demà comença la nova vida. I mentre m'agafa de la mà, mentre tornem a casa després d'una llarga caminada penso com hauria estat la vida sense ell al meu costat tot aquest temps. Potser no hauria estat millor ni pitjor; però sense dubte hagués estat menys especial. Tot un any i el que ens queda, ara que diuen que m'he fet gran. Amb la por que sempre m'ha fet fer-me gran... Serà que res no es tria, que tan sols passa. I ja m'està be així, tot i els somnis que han quedat pel camí. M'agraden més els somnis nous... Feliç aniversari...

Sóc periodista. Així vaig néixer, i així crec que moriré. M'encanten les lletres; més aviat, m'encanta el que les lletres em permeten fer. Ja no sols em guanyo la vida amb elles, sinó que amb elles somio, i amb elles visc el meu propi món; la meva pròpia vida. Sóc una enamorada dels versos d'aquelles cançons de Pep Sala que m'han fet riure i plorar. Somiar en definitiva. Cada dia que passa m'agrada creure que és el primer, i també l'últim, i viure'l com si així fos, sense importar tota la resta. La meva vida, és la meva gent, i els meus paisatges i colors. I el meu mar. I sí, parlo en possessiu, perquè és la única manera d'estimar que se: sentint-ho meu. Però compartint-ho. Perquè allò que no es comparteix, deixa d'existir si ningú més és capaç de viure-ho amb tu.

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Agost 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
				1	2	3
4	5	6	7	8	9	10
11	12	13	14	15	16	17
18	19	20	21	22	23	24
25	26	27	28	29	30	31

• Somnis
• Batiburri
• A casa
• Un petit moment de dubte
• Primavera
• Petitíssima
• Fred als peus
• Bon Nadal a tots (o això és el que diuen)
• Tant de temps...
• Salta...

• General [104]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom