Instants del temps

A casa

Danae | 25 Juny, 2009 09:45

Ja fa tres mesos que resto perduda per aquest indret del món que em va veure nèixer ja fa més de 25 anys. Perduda és la paraula exacta. De tornada a casa per no ser capaç de resistir. "Antes rota que doblada", i a mi, em van trencar, per aquesta tossudesa meva de no rendir-me mai. Potser hagués estat més fàcil si ho hagués fet. Però no és el meu estil. Em van trencar per dintre, i em van trencar per fora. Semblava que no en quedava res de mi mateixa. Sols la por; aquella por que mai no ha desaparegut. I aquí estic, després d'haver passat un dels moments segurament més durs de la meva vida. Aquella ansietat que m'oprimia tant el pit que semblava que era la mort la que em venia a buscar. I a partir d'aquí, tota la resta.

Incapaç de sortir al carrer; incapaç d'estar amb gent. Tres mesos amb aquesta fòbia crònica a sentir alguna cosa. Només sóc capaç de sentir por; por a que duri per sempre. Ningú no ho pot entendre si no ho ha viscut. És tan gran la tristesa que et fa mal el cos; és tanta la soletat, encara que hi hagi tanta gent fen-te costat, que et sents incapaç de fer un sol pas. Sento com si el meu cos estigués petrificat, i sóc incapaç de pensar en res ara mateix. No li desitjo a ningú aquesta extranya sensació que paralitza tot el teu món. I tot, per haver desitjat tan sols una cosa en tota la meva vida: ser feliç.

Tant ràpid que és diu, i que difícil és aconseguir-ho. Ara mateix sembla quasi be impossible que mai sigui una realitat. Només vull dormir; deixar passar les hores, i esperar, amb el tic-tac del rellotge, que en despertar tot hagi estat tan sols un malson.

Aquest cony de temps...

Danae | 18 Febrer, 2009 12:14

M'agradaria començar a plorar i cridar ben fort que crec que no sóc capaç d'aguantar més aquesta situació. Però no puc fer-ho, ja no se si per tossudesa o simplement per orgull. El cas és que sembla que m'he conjurat amb mi mateixa per resistir fins que el cos aguanti, i, tot sigui dit, començo a tenir dubtes seriosos de que aquest cos meu aguanti gaire més.

Massa inconvenients, escassos favors, i excés de cansament, per no assenyalar un excés de confiança en creure que la gent és, simplement, bona per naturalesa. Be, d'això últim ja me'n vaig desenganyar fa molt de temps, però sempre hi ha qui et sorprén.

La vida és dura, i ningú t'ho posa fàcil. Ja tenia raó, ja, qui m'ho va dir per primer cop. Avui, ja he sentit tants cops aquesta frase que fins i tot arribo a pensar que en sóc l'autora. Em trobo enmig d'un bon grapat de dubtes, i no se cap on tirar. Les cames, les tinc enganxades al terra, i les mans pesen tant que fins i tot trontollen amb cada mitja-passa, com si vulguessin caure a terra; costa tant prendre decisions! Què fàcil era quan algú altre les prenia per nosaltres (no ho heu pensat mai?).

Blanc o negre. Tot o res. Avui sembla que no hi ha terme mig. I odio els radicals que no donen cap certesa. Sembla que aquest món encara ho complica tot una mica més.

Bon Nadal i Felississim any nou per tots (menys per tú, i una miqueta per tú, també)

Danae | 16 Desembre, 2008 17:37

Bon Nadal i Felississim any nou per tots (menys per tú, i una miqueta per tú, també). Sí, això mateix. Perquè és el que toca, però a tú no t'ho vull desitjar (i ja saps per què, oi?). Posa tota la teva indiferència sota aquell arbre de Nadal que de segur ni tan sols has col·locat tú; guarneix la làmpara amb cara mirada de despreci, i embolica els regals amb cada paraula pujada de to. Llavors, i sols llavors, tindras el Nadal que et mereixes. Això si, sempre i quan no hi hagi ningú al voltant rient amb les teves estúpides rialles i algun que altre acudit que de tant en tant gosses a deixar anar. Si ningú no ho vol sentir!

Quedat amb la teva soledat, i que tota la teva avaricia sigui la teva única companya. Tampoc no mereixes molt més. Ja saps el que és sentir-se sol, oi? No envejo la teva vida ni un sol instant; tu la meva, em consta que sí. Perquè mai sabràs què vol dir estimar. I mentre, tampoc mereixeras sentir què és el Nadal.

Et desitjo un Nadal a la teva alçada, i tan de bò comencis l'any com et mereixes, enuegante amb els raïms de la sort, perquè tu ja n'has tingut molta més de la que mereixes. I ja de passada, sigues el mirall de qui tu ja saps; potser així de passada, li agafa una mica de vergonya (tot i que jo crec que hi ha gent que mai no n'ha tingut), i potser així, un dia, riguem tots plegats d'aquest 16 de desembre en que em vas confirmar i deixar ben clar el tipus de persona que eres.

De mi, per a tú, perque és Nadal, i diuen que en aquestes dates, tot es perdona. O no...

Ara que està de moda...

Danae | 02 Desembre, 2008 16:28

"I si te marchas, creceré...", canta aquella cançó que porta per títol el nom del protagonista de tants somnis infantils enmarcats al país dels somnis, on tants i tants nens perduts lluitaven vers un capità Garfi obsessionat amb el tic-tac del rellotge. El tic-tac del rellotge...

El temps passa (i tant que passa!), i no és que l'amor ens calmi, ni que faci falta esperar que Peter Pan se'n vagi per fer-se gran; potser sigui just al contrari: un dia, te n'adones que l'has fet fora de la teva vida. Amb 25 anys, i poca cosa més que un grapat de somnis encara per perseguir, et despertes i descobreixes que ja no hi és. I fins i tot el trobes a faltar. Et sents completament sola; completament nova. Tot allò que t'espantava, t'ha engolit. I tot allò que desitjaves, doncs s'ha transformat. Amb el temps, tot es transforma; es relativitza, i ja no és una tragègia pensar amb l'endemà, ni molt menys pensar amb tot el que t'espera; amb tot el que has fet.

Peter Pan ja no hi és. I potser no m'adapti del tot a n'aquesta vida nova. Però el que tinc clar és que no el deixaré tornar. Mai més. Aquella petita part d'ell que val la pena guardar-la sempre estarà dibuixada a la pell, però tota la resta, tot allò quedarà fora de tota una vida que queda per endavant.

M'acomiado de tu Peter Pan, com tants altres ho fan darrerament. Aquest cop, de debò.

Tatxín!

Danae | 21 Novembre, 2008 09:59

Petita piloteta peluda; blanc com la neu borrosa de tant com les mans s'hi possen per prendre'n tota la seva frescura i la tendresa continguda. Amb cada saltiró il·lusionat omples una miqueta més d'alegria cada espai desat en el temps que passa dia a dia, com qui no necessita res més per somriure cada matí. Guaites pregó, assagut entre els meus peus, aquella galleteta que ni la millor paella podria substituir; persegueixes els meus passos, remenant cada racó, per aconseguir una caricia, un somriure, que t'esperona i et converteix en aquella petita baralluga que tot ho capgira. M'agotes i m'alentes; tu omples els petits espais que encara restaven buits enmig d'aquesta vida nova. Tu em treus la por, i m'espantes a la vegada. Tan petit i tan fràgil; tan poderós a estones. Tu capgires el meu món. Tu ho canvies.

Gris

Danae | 03 Novembre, 2008 17:16

Anyoro els teus ulls foscos, i el teu somriure dolç, guaitant-me des de l'altre costat del coixí; anyoro aquella manera tan teva d'estrènyem entre els teus braços de matinada, i la manera com em deies bon dia just després de sortir el Sol...Anyoro les miràdes còmplices mentre tota la resta de món continuava correns i nosaltres ens aturàvem plegats sense importar-nos tota la resta; i anyoro també aquelles pessigolles que em feies sentir ben endins quan et veia arribar a mitja tarda. T'anyoro a tu. O potser anyoro allò que perseguia i les meves ganes, inconscients, reflexaven en tu. O, qui sap, potser, tan sols em trobo a faltar a mi... Qui sap, a aquestes alçades, el nus s'ha recargolat i esdevé quasi imposible triar entre el blanc i el negre. Simplement camino per un gris no se si clar o fosc, intentant no caure, sense aferrar-me a res que anyori prou com per fer-me restar quieta. T'anyoro a tu; m'anyoro a mi. Què trist és aquest coi de color gris.

De sobte

Danae | 10 Setembre, 2008 22:31

Un dia, mentre passeges de tornada per uns orígens que comences a reconèixer com a propis, te n'adones que, encara que pesi, hi ha un grapat de persones sense les quals podries viure tan feliç i d'altres sense les quals ja no t'imagines un dia a dia que, de tan rutinari, ha esdevingut ideal. Un grapat de persones, les primeres, que s'acosten irreverents, amb cara de com et trobo a faltar, però de les que acabes descobrint que tan sols s'acosten en aquells moments en els que per nostàlgia, o potser per por de deixar enrera d'una vegada per totes un passat que ja no tornarà, volen recuperar alguna que altra històia acabada per aborriment. D'altres, simplement juguen momentàniament a eludir la soledat que els consumeix. I d'altres, simplement, no tenen res millor a fer. Un grapat de persones que, per molt que les trobis a faltar, potser ja va sent hora de deixar-les definitivament enrera.

Les persones que formen part del segon grup, ben poques a n'aquestes altures, passen quasi be inadvertides. No fan soroll, ni et truquen o envien mil missatges recordant que un dia s'ha de quedar. Simplement, estàn allí, i el seu buit és fa estrany quan hi manquen. Aquelles personetes que formen part de cada un dels teus plans sense haver-los de posar en una llista. Aquelles, que s'inclouen dintre els teus pensaments en plural, i s'emporten cadascun dels somriures sincers que se t'escapen per alguna tonteria que tan sols ells entenen.

Diuen que tornar als orígens de tant en tant et recorda qui ets. Jo crec que, els orígens, de tant en tant, et recorden qui són els altres. I t'emportes alguna sorpresa que no t'esperaves. No esperaves trobar-te sola després de tant temps recordan-te aquell cafè pendent. No esperaves descobrir que els retretets tans cops rebuts podrien ser aplicats en l'altra dirección. Però amb una ventatja. Cada cop que perdo alguns instants del temps passejant pels meus orígens, em faig una mica més forta, i més segura. Hi ha coses que ja mai no tornaran. I potser sigui veritat que és millor que sigui així. Somric tota sola, asseguda a una cadireta de fusta al mig d'un balco ple de flors tancades per la foscor. M'agradaria tenir-los a prop; però ja no és una tragèdia tenir-los lluny.

París...

Danae | 23 Agost, 2008 07:44

De tornada. Amb la mirada nova, i els ulls encara plorosos per haver hagut de marxar. Tot s'acaba, ja ho diuen, i sort que en tenim que així sigui. Passa a passa, amb aquelles ganes de caminar de qui coneix per primer cop. Amb aquell bategar insistent en tombar la cantonada i descobrir Notre Dame imponent just al davant; al pujar la darrera escala, després de més de 300, mig ofegada i fent figa les cames, i descobrir un París tranquil presentat al més pur estil postal de les de "jo hi vaig estar". Tanco els ulls i encara sento aquella paloma que enlairava el vol amb una verticalitat quasi perfecta evitant els turistes que tot ho omplen; encara sento el córrer calmat de les aigües dels jardins de Louxembourg, mentre aquell ànec solitari entrava i sortia de l'aigua amb un ritual quasi cronometrat...

Diuen que el primer amor mai no s'oblida. Començo a pensar que potser tinguin raó. Me'n vaig enamorar fa més de tres anys, i ara, de tornada per segona vegada, encara puc sentir el palpitar de qui li fan un petó per primer cop; encara sento aquell fregar de pell tan dolç que fa que tota la resta quedi en ben poc.

I ja sols en queda el record. El record d'uns dies de somni dels que mai no hagués volgut despertar. Potser perquè allí tot semblava més fàcil, sense tota la resta, ben lluny de tot allò que fa que el dia a dia sigui tan feixuc. Potser perquè allí la mirada esdevé cada cop nova, i aquí ja no n'és capaç...

Somnis

Danae | 03 Agost, 2008 06:52

Trontolles, i caus. Com qui prova a caminar a sobre uns tacons d'agulla, aquest cop si, massa alts. Provant a trobar aquella mà on agafar-se en la davallada ineludible. Però quan te n'has adonat, ja ets a terra. Un cop més. I recordes cadascun dels seus somriures, aquells que feien que valgués la pena aguantar cada nova embranzida. I recordes les seves cares enfadades perquè, un cop més, havies arribat tard. I et despertes. I no hi són. Diuen que el temps tot ho cura; però jo segueixo pensant que, el temps, ho complica tot una miqueta més. Cada cop els somnis (que no els malsons) esdevenen més llunyans i més difícils de perseguir. Potser sigui que el gran motiu pel que sempre vas lluitar (tu mateixa, és clar), ja no te prou força. O potser sigui simplement això, el temps, que ho complica tot una miqueta més.

Ja tinc ganes de tornar a trepitjar París, per trencar la maledicció, o confirmar-la. Però sigui com sigui, per tornar-me a trobar a mi mateixa, que potser sí que estigui una mica perduda (per molt que dolgui quan són els altres els que t'ho diuen).

Batiburri

Danae | 27 Juny, 2008 15:26

On mirar quan el passat es passeja pel davant d'aquella manera com ho feia temps enrera? Com protegir la pell contra aquella caricia innocent (o no, segons altres) esdevinguda així, com si res, com si fóssim dos amics d'aquells que es coneixen tant, que tants cops confonen els braços sense més, perquè sí, si nosaltres no som aquest tipus d'amics? Per què fingir que no he sentit aquella frase quan tothom sap perfectament per què l'has dita?

Moments d'extranya calma; tempestad imminent dintre una ment en debat entre el sí i el no; entre el voler i el voler encara més. On és el límit de la estupidesa humana? La raó no n'enten de sentiments, i es perd quan aquests es barregen fins extrems que fins i tot ells es confonen i ja no saben quin és el motiu; on és el rerafons que ho justifica tot plegat. Potser sigui que en queden ben poques ja de justificacions a aquestes alçades. Potser sigui que la confusió de sentiments m'hagi portat a voler tornar, potser per no sentir-me sola, potser perquè la raó, en veu baixeta, em va recordant de tant en tant on està casa meva... per molt que pesi.

A casa

Danae | 31 Maig, 2008 11:11

Plou com cada dia des de ja fa, potser, massa temps. Camino despreocupada, sense somriure, però serena la mirada, per carrers tan coneguts com estranys pel pas del temps. M'aturo i respiro. I continuo caminat. El riu es mor, però avui baixa ben viu. Tan viu com el recordava de petita, anegant camps i deixant entreveure tan sols alguna fulla d'arbres convertits en submarins. La seva força s'encomana. Fa viure i sentir-ne la força. Una nova embranzida... i fins al mar... o més enllà. Guaito ara les parets d'aquella habitació de petiteta que ara s'ha convertit en estança per convidats. "Convidada a casa meva". Extranya paranoia. Contradicció absurda. "Enlloc com a casa", penso jo. Els dies com avui em fan recordar qui sóc i d'on és que vinc. Potser m'hi quedaria per sempre, abrigada sota llençols de colors que per fi s'ha decidit a comprar. Potser aquí seria capaç de tornar a sentir els batecs del meu cor, al seu ritme natural, sense presses, sense enganys ni paranys.

Un petit moment de dubte

Danae | 08 Abril, 2008 12:44

M'aferro a l'aire que enteranyina el balcó amb mil i una fulla estranya, i al sol primaveral que ara surt, ara s'amaga, per reviure aquells somnis d'infantesa que m'han portat fins aquí. Repaso cada una de les passes donades sobre la sorra, aquelles que los onades han anat esborrant, però que no ho han aconseguit del tot, per saber que encara queda molt per endavant. Però els malsons han tornat un cop més, desvetllant el meu somni i tornant a fer les nits una mica més llargues del que necessitaria. La primavera és complicada (ja ho deiem això), i l'angoixa posa la trabeta a un grapat de paraules que no es decideixen a sortir a fora, amb tota la seva força, amb tot el significat que voldria que tinguessin. El camí esdevé feixuc quan la feblesa s'acomoda dintre un cos cansat de resistir... Necessito que la pluja d'abril em renti la cara per poder tornar a sentir com ho feia abans.

Primavera

Danae | 12 Març, 2008 12:51

M'aferro al somriure encomanadís d'aquella margarida que gira el cap perseguint els primers rajos càlids de sol d'aquesta quasi arribada primavera. Em trec l'abric, i camino decidida, amb les sabates que m'oprimeixen els dits per massa hores als mateixos peus, i una arracada mig torta penjant d'una orella que ja fa hores que demana auxili desesperadament. Camino decidida, sí. Amb la cara dibuixada de gest d'aquell qui se sent segur, i decidit. Sí decidit. Potser ja ha arribat l'hora. L'hora de començar a ser feliç. El primer pas, sentir-se'n capaç, ja està donat. Sols falta tota la resta.

Petitíssima

Danae | 02 Febrer, 2008 12:07

Com els cargolets que s'enfilent per la morera quan arriba l'estiu, i les boletes de neu que es barregen amb la pluja quan sembla que, per fi, l'hivern ha arribat. Així de petita. Petitíssima. Com les bolbetes de pols que corren al meu davant mentre les persegueixo amb un drap humit que no és capaç d'enxampar-les. Com la formiga que s'enrama per la finestra mentre la miro estupefacta sense entendre com s'ho ha fet per arribar fins allí dalt. Així. Així de petita. I trec el cap per la mateixa finestra de la que la formigueta ja ha fugit, i la fredor d'aquest matí de febrer em glaça les parpelles, i tremolo dintre un pijama de núvols que un dia vaig comprar creient que m'ajudaria a somniar. Somniar, en què? En fer-me gran i desplegar unes ales immenses que ningú no s'atrevís a retallar. En deixar de ser petita, i fer-ho amb dignitat. Amb aquella dignitat tan meva que de tant en tant es torna petita. En volar, volar ben alt. En pedre aquesta por als dilemes existencials que dia a dia em recorden que no sóc qui volia ser. Dilemes que tot ho esquitxen i ho tornen d'un color marronós, gairebé negre, que enterra tot allò que podria ser, però mai no serà. No per ningú. Sols per mi. Per no ser capaç de dir tantes veritats ofegades per la il·lusió i el desig. Per no ser capaç de rebre un altre no com a resposta. Per por de perdre el poc que em queda, ara, que ho perdut gairebé tot, per no ser capaç de mantenir-ho. Tan de bò el temps m'ho perdoni, i em doni una nova treva per respirar de nou i cridar que la meva vida és meva.

Fred als peus

Danae | 20 Gener, 2008 10:44

Robo el títol d'aquest fantàstic llibre per explicar aquella estranya sensació de tenir-ho tot i, alhora, no tenir res. Fred als peus, tot i els mitjons d'hivern que omplen el calaix. Fred als peus, tot i l'hivern dolç que ens acompanya. Voler i poder. Mancar les forces. És tot el que en queda, ara que els 25 assomen irreverents, i el tic-tac de les hores només dibuixa en l'espai inhert un pas del temps massa cruel i indesitjat per la imminència de la seva arribada. Se m'han contagiat els anys, i els 24 es desdibuixen inconscientment tot i saber que a la llarga això seria el que passaria. I mentre, un altre "no" clama dintre uns dies que passen i passen, diferents a allò somniat; soportats sols per la tossudesa de negar-se a dir que prou, que ja no puc més, però als que agafar-s'hi perquè, al cap i a la fi, són el que hi ha. Tossuda, sí, però feble. Debilitada pel devenir de les coses, de les situacion; per la por a pedre i la incertesa de saber si, al final, guanyarem la partida. Massa 'esperem que acabi be': massa 'tot anirà be'; però sobretot, massa 'adeus' que acaben omplint els petits espais de felicitat acompanyats d'un 'que tinguis sort' i un desitg de que tot segueixi igual. Ja ni tan sols goso desitjar que a la llarga tot sigui millor. De què serviria. Mentre no sigui pitjor. Mentre el fred no acabi glaçant del tot els peus ja em donaria per satisfeta. I mentre, danço levitant entre els meus somnis, somric entre els malsons que em desperten de matinada i m'aferro a aquell osset de peluix que em recorda la nena que un dia vaig ser i em recorda que avui, com ahir, encara sóc capaç d'esperar, de lluitar, per a que el final sigui feliç. Perquè tota història és mereix un final feliç, o si més no, algú que lluiti per a que així sigui. El temps, el maleït temps, ja farà tota la resta.
1 2 3 4 5 6 7 8  Següent»
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb